L’aprovació dels pressupostos del govern espanyol ara per ara no està assegurada i això ho converteix en el principal tema de debat d’actualitat. Els de Pedro Sánchez voldrien, com és lògic i tal com desitjarien tots els governants del món, que el suport als seus números els sortís completament gratuït. Hi ha un petit detall que els ho fa impossible: no disposen de majoria absoluta i depenen del suports externs, així que toca passar per l’adreçador.
Amb tots els escarafalls i la crispació que veiem aquesta setmana, qualsevol diria que se’ls està exigint autèntiques bestieses inconcebibles i que s’està tensant la corda fins a uns límits inaguantables. La realitat és, però, que ERC posa com a una de les principals condicions la protecció del català dins la llei general de comunicació audiovisual, una protecció que només es pot garantir establint quotes i obligant a complir-les. És evident que el govern espanyol i els seus adversaris més rancis de l’oposició –amb els quals comparteixen adscripció nacional- ja saben com funciona el tema de la preservació d’una llengua. Per això el seu projecte de llei sí que volia establir uns percentatges mínims pel castellà i per a la producció espanyola.
El PSOE ho té molt fàcil per desencallar l’aprovació dels comptes i, de fet, ni hauria de ser matèria de negociació. Es tractaria de fer complir la mateixa Constitució Espanyola, allà on hi diu que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Només caldria creure-s’ho i ja ho tindríem.
Amb motiu d’aquesta normal, lògica i sensata reivindicació ja ha començat la campanyeta histriònica de torn. Alguns diaris de Madrid sembla que estiguin veritablement preocupats per la viabilitat econòmica d’unes plataformes que recapten quantitats multimilionàries arreu del planeta. Diu El Mundo que “obligar a Netflix a produir en català o basc” és una mesura “complicada, ruïnosa i discriminatòria”. El digital El Independiente explica amb afectació que “Netflix veu un risc pel seu negoci adaptar-se a les diferències lingüístiques”. Els entranyables personatges d’Ok Diario titulen que “ERC exigeix a Sánchez que imposi el català a Netflix per donar suport als pressupostos”. Les televisions privades també s’han abonat a l’escarafall des dels seus programes matinals amb una Ana Rosa Quintana fent befa amb que “el Juego del Calamar s’ha de doblar al català”. És clar que tots aquests obvien en els seus textos que la llei audiovidual “obligava” i “imposava” el castellà sense miraments, així que el debat no deu ser sobre la llibertat empresarial, sinó sobre quines llengües ens agraden més i quines altres cal treure del mapa. També es deixen de comentar que aquestes plataformes ja ofereixen els seus continguts en idiomes amb menys parlants que el català, cosa que indica que no es tracta pas d’un problema del gruix del mercat, sinó de tenir un estat a favor i d’un tema de filies i, en el cas d’ells, de fòbies.
Si aquesta és la vessant carca de la campanya, n’hi ha una altra que va pel cantó progre. És aquella que diu que l’independentisme català prefereix tombar uns magnífics pressupostos progressistes abans que renunciar al català a Netflix. S’han encarregat d’escampar-la per les xarxes els acòlits i esbirros del govern espanyol per mirar de desplaçar la pressió cap a una altra banda. És clar que aquesta lectura es pot girar com un mitjó: ¿com és que el govern espanyol prefereix veure tombats els seus pressupostos abans de garantir que el català sigui protegit tal com, en teoria, dicta la Constitució? Tal obstinació només respondria a un fanatisme nacionalista que neguen practicar.
Mentrestant, continuem embardissats en la cansada lluita per la normalitat, mentre els que bramen per negar-nos-la gaudeixen amb placidesa del seu privilegi monolingüistic. Avui donaran ordres a Alexia i Siri sense canviar d’idioma, escoltaran les indicacions del navegador del cotxe amb el lèxic que empren a casa i, per acabar el dia, gaudiran d’un capítol de la seva sèrie preferida amb el doblatge incorporat. Que ho pretenguem fer nosaltres és una ofensa.
