Aquesta nova tanda de declaracions davant del Suprem i de l’Audiència Nacional ha servit per comprovar que les mesures cautelars són, per dir-ho finament, molt elàstiques. En termes menys eufemístics es podria arribar a la conclusió que la decisió de si un acusat pel procés va o no a la presó es fa servir com una aixeta que pot posar o treure pressió en funció del context ambiental. Sense anar més lluny: sobta l’enorme diferència que hi ha entre les situacions de Joaquim Forn i Josep Lluís Trapero. El qui va ser conseller d’Interior durant l’1 d’octubre és en presó preventiva des de fa quasi quatre mesos malgrat haver admès el seu error, haver renunciat a la via unilateral i, sobretot, haver dimitit com a diputat; de manera que és impossible que torni a votar cap decisió independentista. A Josep Lluís Trapero, que no ha deixat el cos dels Mossos d’Esquadra però sí se l’ha degradat, se li ha dictat llibertat sense ni tan sols fiança. És una disparitat de criteri tenint en compte que són dues persones que només estan separades per un esglaó en la cadena de comandament dels Mossos. Perquè no sembli que hi ha un desig implícit de presó cap a Trapero; just el contrari: si el major dels Mossos va tenir un paper tant determinant aquells dies i pot estar en llibertat, la pregunta és què hi fa Joaquim Forn a la presó si la diferència de responsabilitat és mínima.
Però atenció perquè el cas pot donar un gir agreujant. Compte perquè el què determinin els tribunals sobre l’acció de Trapero pot ser la clau de volta per acabar condemnant tota la resta d’imputats amb els delictes més greus, els de rebel·lió i sedició, i per tant els que comporten penes de presó més altes. Només es pot condemar per rebel·lió i sedició si es demostra la presència de violència. I Trapero dirigia un cos policial i per tant armat. Així doncs, de la mateixa manera que alguns escrits acusatoris ja equiparen el govern Puigdemont i els Jordis amb una organització criminal, l’equiparació es pot repetir amb els Mossos, que podrien passar a ser considerats una organització armada en aquest engranatge polític. I aquí és on s’establiria, de manera totalment perversa i retorçada, la relació entre independentisme i violència. Aquesta baula perduda que busca l’estat per equiparar el moviment polític amb un moviment violent no és una invenció ni collita pròpia. És, de fet, un dels temors de les defenses de tots els imputats perquè la mateixa arbitrarietat utilitzada per dictar o no dictar presó preventiva també es podria fer servir per atribuir aquests delictes.
De fet, ja hi ha alguns indicis que la cosa podria anar per aquí. Tant bon punt s’ha acordat la llibertat sense fiança de Trapero, la fiscalia de l’Audiència Nacional ha emès un escrit en què justifica les noves acusacions cap al Major dels Mossos. Diu frases com que “no va portar a terme cap intent d’impedir la celebració de l’1 d’octubre”. Però la documentació usada per acusar-lo inclou acusacions com que “la policia autonòmica va ser utilitzada –aquell dia- per controlar les accions de les altres policies” que sí volien evitar-lo. I atenció, es detecta un “pla premeditat, que procedia de la cúpula policial de Mossos d’Esquadra, comandada per Josep Lluís Trapero i en connexió directa amb els membres del comitè estratègic”, que encapçalava Puigdemont. El fiscal diu que Trapero i la cúpula dels Mossos van actuar de “corretja de transmissió de les instruccions dels responsables polítics ordenant executar o abstenir-se de les ordres judicials i del compliment de la Llei”.
En resum, a Trapero se l’acusava inicialment de no haver fet res per impedir l’1 d’octubre. Ara se l’acusa d’haver tingut un paper actiu per la seva celebració. És el salt que va de la inacció a la implicació. Només queda un pas per passar de la implicació a la premeditació. I serà aquí on se l’imputarà que concebia els Mossos no com una policia sinó com una mena de banda armada capaç d’actuar a les ordres de l’independentisme amb violència si s’escau. I això, aquesta presència de la violència, impregnaria la resta de la causa. Caldrà estar atents perquè no és la primera vegada que hom té la sensació d’estar escrivint trames que, fins ara, semblaven ciència ficció.
