El flautista d’Hamelín només toca aquí

"De moment, Catalunya només s’estova des de Catalunya, de forma mig organitzada, mig espontània, mig interessada."

La primera fase de l’operació dissenyada entre 2015 i 2017 a les entranyes de l’Estat era i és fer un escarment històric per a unes quantes generacions. Hem vist, fa pocs dies, una nova ofensiva, amb una trentena més de represaliats, i no se’n poden descartar d’altres. L’escarment ha de deixar impresa a sang i a foc una idea a l’imaginari col·lectiu: tragueu-vos-ho del cap, mai no podreu guanyar Espanya ni anar-vos-en. I si ho intenteu, ho pagareu molt car.

 

Fins a la sentència, i mentre duri la digestió de la sentència, aquest és el marc. No hi haurà pietat, perquè heu anat massa enllà. S’hi val tot, per si no ens n’havíem adonat, per bé que lleugerament camuflat amb una capa de maquillatge legal i una dosi massiva de cara dura policial i judicial. Se’ls en fot Europa i el món sencer. Arribaran tan enllà com puguin, destrossaran tota la gent que puguin, crearan un clima de depressió, de temor.

 

Mentrestant, en to menor, apareixen els primers brots verds, encara molt fràgils, que insinuen possibles solucions... Només a Catalunya, clar, perquè a la resta d’Espanya, llevat de raríssimes excepcions, està claríssim que no hi ha cap mena de problema en portar la repressió fins a les últimes conseqüències.

 

Encara han d’arribar les sentències, que seran presentades com salomòniques, plenes de virtuts judicials, excelses expressions de l’imperi de la llei i la grandesa de la democràcia espanyola. Potser amb algun lleuger toc compassiu, no tant per obrir cap porta, com per construir un relat exterior: veieu-ho, som magnànims, hauríem pogut ser molt més durs...

 

De moment, Catalunya només s’estova des de Catalunya, de forma mig organitzada, mig espontània, mig interessada. En gran part, per delegació i per fer mèrits de cara al futur: el flautista d’Hamelín només toca aquí, de moment. Tot ha anat massa lluny, cal aturar-se, repensar les coses, imaginar solucions creatives, reconstruir ponts. Traduït: és hora de treure la bandera blanca i negociar una rendició honorable... Frenem, que encara hi perdrem més, i pidolem algunes engrunes d’indulgència en nom de la bonica germanor ibèrica que ens uneix des de fa segles.

 

Després del cicle electoral, de l’estiu, de les sentències i de la recomposició del paisatge del règim borbònic, que ens pot donar més d’una sorpresa i d’un disgust, arribarem a la segona fase.

 

Caldrà alguna veu, des del nucli dur de l’Estat, que digui que ja n’hi ha prou i que és hora de fondre’ns en una reconciliadora abraçada. Això només ho pot fer el rei, a partir del moment que estigui en condicions d’exhibir la bandera blanca dels catalans i aparèixer coronat com un bondadós i comprensiu pare de la pàtria, disposat a acollir les ovelles esgarriades i els esperits sediciosos.

 

Si es passa de frenada, se’l mengen viu i acaba en un vaixell de guerra, rumb a Marsella, com el seu besavi. De manera que tot anirà lent, molt lent: han excitat tant el país que això no es calma en quatre dies. I ningú no s’arriscarà a quedar com a traïdor a la pàtria espanyola, després d’aquesta brutal pujada d’adrenalina patriòtica. Dependrà dels gestos de submissió que esperen observar a Catalunya en els anys vinents. Poden perdonar o indultar algú, utilitzar algun invent legal per suavitzar les coses... Ja hem vist que els recursos són infinits i no hi ha manies. L’excepció, probablement, seran Puigdemont i els exiliats: per a ells no hi haurà pietat ni perdó.

 

El flautista d’Hamelín, doncs, tocarà a Madrid i a Barcelona els anys vinents, la seva melodia encisera, una vegada consumada la venjança i l’escarment. Vinga, va, passem pàgina. Vinga, va, torneu a casa, que ja sabeu que us estimem... Posem que això passi cap al 2022, quan es compleixin deu anys de l’inici de la febrada independentista i del desafiament obert (i pacífic) a l’Estat. Una mena de «abrazo de Vergara» serà l’oferta, com al final de la primera guerra carlina: aquí no ha passat res, tots amics, tots espanyols, «Dios, Patria y Rey» i som-hi. Fins i tot és possible que mormolin, fluixet, la vella paraula màgica: «Fueros». Com afirma el singular professor Tamames: qui diu que no és possible un Estat català (castrat químicament, per descomptat) dintre del Regne d’Espanya?

 

Seria la jugada mestra per consolidar la monarquia borbònica a Espanya, el «broche de oro» de Felipe VI. A condició, clar, de treure la bandera blanca. I d’oblidar que, quan et rendeixes, estàs llest.




Comentaris
Moragues
Això te un nom, ERC ?
Travessera
Molt ben explicat i raonat.Un 10. I, hi estic completament d'acord.
Der Rattenfänger von Hameln
El título original del cuento es más significativo que el traducido: El cazador de ratas de Hamelín. De eso se trata, de cazar ratas secesionistas en Cataluña y ahogarlas en el río Weser (el del cuento). Si los constitucionalistas que te han contratado no pagan, pues caza a sus hijos con tu flauta y los puteas hasta que te paguen. Ese es el cuento original, lo demás, gilipolleces.
No fem mapes mentales de rendició
que els facin ells. Nosaltres no em parlarem mai i si ho fem ho aillarem a l’entorn dels culpables. No a la generalització.
Ara que estàn a punt de saltar,
2020 caurà tot, ara afluixarem i els salvarem. Aneu llestos els que pensa eu que va per aquí la gent.
No votarem als que vosté diu.
no guanyaràn.
President puigdemont
Votarem puigdemont i llista puigdemont. Endavant president endavant republica
Narcís
Article encertadíssim .. clavat ( l'infantilisme i misèria moral/ ètica d'aquests éssers .. no dóna per a més ! ) ! PD : excepció feta de " . . . a la ' resta d'espanya ' " ( serà ' a espanya ' ) !
Joan Rovira
Moragues> No va per ningú, no és per fer sang. Travessera> Gràcies! Rattenfänger> Muy sutil lo tuyo... Mapes> I tant que cal fer mapes del futur, amb les seves trampes molt, molt marcades. Ara> No sé si el 2o20, però l’olla a pressió va a tota màquina. No> Jo tampoc no els votaré. Puigdemont> De moment, amb pros i contres, és una de les nostres muralles. I no n’anem sobrats. Narcís> Serà a Espanya, sí. Però encara hi estem empadronats, esperem esborrar-nos aviat...
Això és el que tenen decidit ERC?
Articulista, et veig molt optimista!!!
No té nom!
La realitat és més crua, España està en guerra salvatge contra TOTS els catalans i ningú en diu res. I que ara et posis a parlar de rendició pel 2020, no té nom!
Groc
No estalvieu paraules per fre mal a ERC. Sense ERC no tindrem republica catalana Alguns teniu tan de fanatisme ,que esteu cecs políticament
El flautista de Waterloo només es toca la minga
Quin inútil descerebrat.
Joan Rovira
Això> Optimista? No, tampoc pessimista. No té nom> Rendició pel 2020? Rellegeix, sisplau... Groc> Ni fer mal a ERC ni punyetes. Rellegeix, sisplau. Flautista> La melodia de Waterloo és confusa, ara per ara, i valenta, però ja anirem veient...
XzERC HA FET LLUFA
Només cal veure que el Pais diari Prisa felipe gonzález demana el cap de puigdemont.
para los que el nivel de fanatismo les deje razonar algo
Nunca ha habido nacionalismo Español idiotas, nunca ha habido odio a cataluña lerdos (al contrario, sí orgullo)...sólo estáis enfermos pobrets

envia el comentari