El ‘mea culpa’ malaltís de l’independentisme

"Som al segle XXI i Espanya continua tancant-nos la boca i lligant-nos les mans"

Un dels trets més significatius de les persones o dels pobles llargament sotmesos a un poder dominador és el de l’automenysteniment i l’autoculpabilització, fins al punt que, per paradoxal que sembli, l’oprimit acaba esdevenint el millor defensor del seu opressor. L’oprimit sempre troba alguna cosa, algun detall, algun element que minimitza les accions de l’opressor i tendeix a l’autoinculpació : “La culpa és meva, perquè jo, sabent com és, hauria de callar”; “La culpa és meva, perquè jo, sabent com és, no hauria de fer el que em ve de gust, sinó el que ell vol que faci”; “La culpa és meva perquè jo, sabent com és, hauria de demanar-li permís per sortir de casa o per pensar com penso, o per dir segons què, o per vestir-me segons com, o per anar amb segons qui...” O també: “Ell és molt violent, això ja ho sabem, però en el fons, en el fons, si no li portes la contrària, és bona persona”; “Em diu que he d’acatar les seves ordres, tant si m’agraden com si no, però no és un feixista, eh? No, i ara!”; “Quan el desobeeixo em posa manilles, m’emmordassa i em tanca a les golfes, però la culpa és meva perquè, coneixent-lo, hauria de saber que la seva voluntat és llei”...

 

De frases autoinculpatòries, les persones i els pobles sotmesos n’han dit i en diran sempre un munt. És una constant en tots ells: sempre estan fent examen de consciència, sempre es repeteixen que “alguna cosa no han fet bé”, “que no s’expliquen prou bé”, “que la via unilateral d’obrir la porta i marxar no és la via que ha de seguir la persona maltractada o el poble captiu. El bon maltractat, el bon captiu és el qui espera que un dia, d’algun any, d’algun segle, l’opressor, en un gest d’infinita benevolència, li obri la porta somrient tot dient-li: “Te’n pots anar, ets lliure”. Tot el que no sigui això, seria radical, molt radical, per més que l’opressió estigui garantida tant si l’oprimit fa bondat com si no. Educat en la submissió, l’oprimit sempre espera. No sap ben bé què, però ell espera i espera i espera. De motius per esperar, mai no li’n manquen. Espera que un àngel baixat del cel imparteixi justícia, li obri la porta de la gàbia i l’alliberi. Una mica com Jesús a Llàtzer de Betània: “Aixeca’t i camina”. No s’adona que l’opressor no castiga només l’acte de ser lliure, castiga fins i tot la intenció. I, home, si t’han d’estomacar només per tenir intenció de fer una cosa, potser millor que la facis, no? Preu per preu sabates grosses, xicot!

 

Dic això, perquè sovinteja força, ja sigui en escrits o en tertúlies radiofòniques i televisives, la cantarella segons la qual “l’independentisme hauria de preguntar-se què ha fet malament en el decurs del Procés”. És un tema recurrent que, fins i tot quan no hi ha mala fe, acaba associant el mot “independentisme” al mot “malament”, com si fossin indestriables: “independentisme-malament”. I és que el captiu, tan maldestre ell, pobrissó, fa un munt de coses “malament”. Ja se sap, ell ha vingut a aquest món a obeir i ha de retre comptes pel fet de pensar com pensa, pel fet de dir el que diu i pel fet d’actuar com actua. I si l’opressor l’apallissa, si l’opressor l’inhabilita, si l’opressor l’envia a l’exili, si l’opressor l’empresona, és perquè l’oprimit ha gosat escapolir-se de l’opressió sabent que la llei opressora no li ho permet. De la mateixa manera que quan ets petit, si no fas bondat, et poden fer pam-pam al culet, quan ets gran l’opressor et fa pam-pam al capet. Això ho sap tothom, només l’independentisme comet l’error d’oblidar-ho. I és clar, ha d’assumir-ne les conseqüències per insubmís.

 

Significa això que l’independentisme ho ha fet tot bé al llarg del Procés? La resposta ara mateix és SÍ. Apel·lo a la intel·ligència del lector per entendre aquest sí. Ara mateix cal un SÍ unànime. El NO ja el posa l’espanyolisme, es digui PP, PSOE, Ciudadanos o Comuns. No cal que fem nostre el seu marc mental i en repetim la lletania. Altrament, contribuirem a crear una altra mena d’unanimitat que ens inclourà també a nosaltres segons la qual l’independentisme hauria fet “moltes coses malament”. Això farà feliç el nacionalisme espanyol, que, ben cofoi, podrà dir: “Si no ho diem només nosaltres! Si ho diuen els mateixos independentistes!”

 

Si una travessia tan noble com la llibertat del nostre poble no és capaç d’unir-nos, és que no en som dignes. Els egos, les calculadores, els interessos de partit..., són un llast letal. Temps n’hi haurà, quan siguem una nació lliure, d’analitzar els errors, les temences, les indecisions i també els encerts i les victòries. No és durant la batalla, la cursa o el partit el moment de fer-se retrets i de veure qui la té més grossa, altrament la batalla, la cursa o el partit acaben en derrota.

 

No cal dir que l’associació d’aquestes dues paraules, “independentisme” i “malament”, acostuma a fer-se des d’una posició de superioritat moral, com el parer d’algú que no està ni amb els uns ni amb els altres, que no puja ni baixa, que no és home ni dona, sinó tot al contrari, i que només pretén ser objectiu. Perquè, és clar, és clar, alguna cosa haurà fet malament l’independentisme per tenir un miler de persones encausades, dos milions i mig criminalitzades, la meitat del govern a la presó, l’altra meitat a l’exili i tot el país sota sospita, oi? No hi ha dubte: és quan era minoritari, que l’independentisme ho feia tot bé. Aleshores sí que era maco i pintoresc. No hi havia cap conflicte amb Espanya, de la mateixa manera que tampoc no n’hi havia entre el negre i l’amo blanc quan el primer es mostrava submís. Que n’eren de bons, aquells temps!

 

Doncs bé, l’error del negre submís era ser submís. Aquest era el seu únic i veritable error, i no es va alliberar fins que ho va descobrir. I totes les coses que va fer per aconseguir-ho, encara que fos amb una sabata i una espardenya, van estar ben fetes. Ben fetes! Perquè, com deia Martin Luther King: “Ja n’hi ha prou! I això implica pertorbar la pau!” I que és, de vegades, la pau? Ho respon la cançó de Raimon: “De vegades la pau no és més que por; de vegades la pau tanca les boques i lliga les mans”. La història d’Espanya és resumeix en milions de boques tancades i milions de mans lligades, tant en el seu entorn geogràfic com a ultramar. Mèxic li ho ha recordat recentment.

 

Som al segle XXI i Espanya continua tancant-nos la boca i lligant-nos les mans. Espanya, l’Estat dictatorial de la Unió Europea, tanca les boques i lliga les mans dels qui li són desafectes, i, veient que ningú no li para els peus, arriba al paroxisme de criminalitzar el color groc i prohibir paraules. Paraules! Què hi ha més feixista que això? Fins i tot dicta als periodistes de Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio, i la resta de mitjans públics, què han de dir i què no poden dir, quines paraules poden fer servir i quines no. Però tranquils, no passa res. La pau tot s’ho val. Amb el cap cot es viu millor. Així, des d’un prisma hispanocèntric, podrem continuar preguntant-nos quines coses ha fet “malament” l’independentisme fins a coincidir amb Espanya en què allò que de debò ha fet “malament” ha estat existir.

 

O podem fer una altra cosa, una cosa ben catalanocèntrica, com ara pensar que la llibertat comença per alliberar-se d’aquesta cantarella malaltissa que enllaça els mots “independentisme” i “malament” com si fossin un de sol i que ens renta el cervell, ens malmet l’estat d’ànim i ens afebleix. Deixem de menystenir-nos, si us plau! Deixem d’autoflagel·lar-nos! Més autoestima, amics! Som la víctima, no el botxí. És pervers retreure a la víctima d’un segrest les coses que pugui haver fet malament per ser segrestada, o la víctima d’una violació per ser violada, o la víctima d’un Estat opressor per ser sotmesa. Malament rai, quan el segrestat pensa que si s’hagués quedat a casa no l’haurien segrestat, o quan la dona violada pensa que si hagués dut un vestit més llarg no l’haurien violat, o quan el poble sotmès pensa que si hagués fet bondat no l’haurien fuetejat. Tota autodefensa en una situació límit, especialment la que es fa amb resistència passiva, és vital, legítima i absolutament irrefutable. Tota lluita pacífica i democràtica per la llibertat no és mai un error. Mai! L’error és defugir-la, l’error és conformar-s’hi, l’error és acomodar-s’hi, l’error és enterrar-s’hi. I un poble enterrat, és un poble vençut.




Comentaris
Boris
Sr. Alexandre, ha fet un molt bon article i de fet és aquesta autocrítica permanent que pot donar la Generalitat a ERC que es el principal objectiu de l'estat. I l'eix dreta esquerra quedarà restablert, com diu en Voltas. Tot normalitzat.
ferran
Víctor, tens tota la raó..Però quan tu dius que no és el moment de fer-nos retrets, tot i sent cert, no puc evitar la indignació que em provoca la falta d’unitat a les Europees, quan el que més tocaria els collons al règim putrefacte que patim, es que el president Puigdemont fos elegit com diputat Europeu.
Todo en el Procés se ha hecho magníficamente.
A las pruebas me remito. Y a los excelentes resultados obtenidos.
Respectem-nos i ens respectaran.
Excel.lent article! L'independentisme ha fet fins on ha pogut. Tot be? Potser no. Però ni ha apallissat, ni ha engarjolat, ni ha prohibit que ningú pugui expressar-se, ni ha prohibit en general. Tot això i més ho ha fet l'Estat amb tot el seus aparells i els partits unionistes. I ni els passa pel cap autoinculpar-se o flagel.lar-se, és més, n'estan cofois.
El Pep de cal Pepet
No pot ser més lamentable i perjudicial per Catalunya que els partits polítics no es vulguin UNIR en defensa de la nostra Nació. Fins que no tinguem implementada la República aquí no hi ha d'haver cap més partit que Catalunya. Si no es fa així, TOT el que es vulgui fer serà en va i no servirà per a res. Els partidets csl dexar-los per després.
Doncs no del tot
Alguna cosa es deu haver fet malament per que aquell sentiment espontani i obert, popular i familiar, alegre i esperançat, entusiasta i il·lusionat i absolutament comú, d'ampli espectre social i del tot transversal dels anys 2010 - 2014 s'hagi anat transformant en molt més minoritari, ideologitzat, polititzat molt a l'esquerra, dirigit i encarrilat volent-lo controlar, ben blindat vers el futur ja d'entrada i amb baralles internes constants entre els polítics. O no?
OLIVETTA
En posa nerviosa en les tertulies sentir cuan es fan retrets als altres sempre possem PERO ELS NOSTRES TAMBE .PODRIA DIR QUINA TERTULIA .I TERTULIANS FAN SERVIR AQUET AFEGUIT .(crec que tots sabem que autuflagelarse produes plaer )ens considerem tan democrates i tan bons .que ens aplaudim nosaltres sols mentres els altres es fotem.
No
No era el que s'esperava ni el que es preveia.
Boris
Heu escoltat una sola autocrítica per part de l'estat per la inmensa cagada de no trovar una sola urna i poc després apallissar a la gent que solament volia votar, devant els ulls de tot el món?. No, no ho heu escoltat perquè ni els passa pel cap, fer ho. Exemple, el rei. Però si no fer autocrítica es dolent , fer-ne massa és pitjor.
vendetta
malaltís es no complir el mandat del 1-o, tb es posarse un llacet cuado te vienen a dar de hostias, malatis es hacer perfomance inifensivas y no destrozar la economia del enemiga etcetcetc
joan ramon
Tens tota la raó, noi. S'ha acabat el mea culpa, però, que s'acabi també la competència partidiste entre els nostres perqué llavors aquests bons proposits ens els carragem nosaltres mateixos.
ivettt
totalment d'acord amb l'article. Fa temps que penso el mateix. Tanta autocrítica perquè? per donar pistes? per victimitzar-nos? per flagel·lar-nos? per sentir-nos culpables? per fer-li més fàcil a l'opressor. Tanta autocrítica només ha servit per dividir i enfortir a l'opressor. Tants manuals d 'autoajuda per sortir del pou i no ens ho sabem aplicar. Cal millorar l'autoestima. Sempre endavant. Llum als ulls i força al braç. Ni un pas enrere.
Antoni Durán
Victor Alexandre: Ets la veu que clama en el desert... del pànic ancestral del català poruc i acoquinat
Article sense cap ni peus
Un símptoma de demència (senil o no) és la desinhibició de les persones: es despullen en públic, diuen el que els dóna la gana, es poden tornar agressius, desvarien no distingint realitat i fantasia, etc. Que el Catsalut faci alguna cosa per Víctor, si us plau; està molt malalt.
La primera frase
Amb la primera fase ja he hagut d'anar urgentment al lavabo. Gràcies, Alexandre pel teu efecte laxant! Per fi el processisme serveix pe alguna cosa!
Gran articla Vistur
Boris
Mireu, la autocrítica seveix per fer un debat i acabar amb un llistat de lliçons apreses, res més. Immediatament s'ha de tancar el debat si algú ha de plegar que ho fassi , deixar-se de lamentacions i acusacions cainites. Ara mirar endavant i procurar no trair la voluntat de la gent si us plau.
Vlad
Si ho hagués fet bé, ara seríem una república, si o no? Alguna cosa haurem fet malament. Com escollir el moment fent-lo coincidir amb el Brexit? Com que potser els nostres líders no son els millors? O directament perquè ens han aixecat la camisa per poder seguir vivint pel morro de les seves cadires.
Flagell de feixistes
M'encanta veure els feixistes rabiosos que corren per aquí dient les barbaritats de sempre. Encefalograma pla.

envia el comentari