El pacte possible

"Som més lluny que mai de cap pacte del 78: el que tenim més a prop és un conflicte semblant al dels anys 30, sense previsió de GC però sí de cert trauma social"

L’any 1978 hi havia un pacte possible: es tractava que Espanya oferís l’aparença internacional d’un estat democràtic, que la mort de Franco no desemboqués a un retorna de les confrontacions dels anys 30 i que la descentralització seguís els patrons republicans però sota una jerarquia monàrquica, és a dir, el misticisme de què parlava Cambó quan deia que a Espanya no li és mai suficient el president d’una república perquè és un estat que necessita un poder superior, intocable, que la unifiqui. Un president es pot treure i posar: un rei s’ha de morir, o abdicar. O ser degollat, és clar.

 

Aquest pacte va convenir a tothom, perquè calia salvar la situació com fos. Que era un pacte fràgil ho va demostrar el cop d’estat de Tejero l’any 82, diuen que amb el suport del rei Joan Carles, però l’invent va aguantar i el pacte es va salvar in extremis. Tranqui, Jordi, tranquil. Després van venir els traspassos, els canvis de govern i les aliances parlamentàries, fins que amb Aznar Espanya va dir prou: calia ressuscitar el nacionalisme espanyol o la idea moriria gota a gota. Des d’aleshores, ha anat creixent un nacionalisme “oficial” d’estat (abans estava camuflat en algunes institucions i en el “deep state”) en forma de partits polítics desacomplexadament orgullosos de la recentralització i amb voluntat explícita de recuperar el pes de l’autoritat a Madrid: més endavant això ha derivat en un “feixisme democràtic” (partits que diuen el mateix que la Falange, però que tenen aparença moderna) que s’ha armat de raons (i de pistoles, si poguessin) per a combatre l’auge de l’independentisme. Un auge que era una cosa cantada, ja que Catalunya no havia recuperat la idea republicana de Macià i Espanya no havia recuperat, ni de bon tros, el republicanisme del 31. Que és d’on vénen tots els mals, tots els béns.

 

L’auge de l’independentisme es produeix històricament cada vegada que a Catalunya se li dona autogovern, i això ha estat un temor latent a Madrid des de fins i tot abans de la Mancomunitat. Per tant, quan amb el canvi de mil·leni el nacionalisme català surt de l’armari dient una cosa òbvia, ço és que si som una nació ens mereixem un estat, l’espanyolisme surt igualment de l’armari i repeteix la consigna dels anys 30: a grans trets, “a por ellos”. Som més lluny que mai, doncs, de cap pacte del 78: el que tenim més a prop és un conflicte semblant al dels anys 30, sense previsió de guerra civil però sí de cert trauma social. Quan ja ens han pegat amb porres per votar, ja no hi ha cap altra línia que la de pactar un divorci o forçar un divorci sense pacte. Amb més rapidesa o amb menys.

 

 Si no hi ha pacte possible com el del 78, perquè d’entrada no s’ha mort cap dictador, ni cap rei, ni ha caigut cap règim: el que cau pel seu propi pes és el mateix pacte del 78, que era una mena d’amnèsia artificial ja no sobre la guerra, sinó sobre el que hi va haver abans de la guerra i fins i tot abans de la república espanyola: i què hi havia, abans? Doncs hi havia una victòria independentista (sense programa ni full de ruta) l’any 31 i una sortida al balcó, i això va detonar les alarmes i el feixisme, com ho fa ara. Se n’adonen, del lluny que estem de cap pacte? Se n’adonen, de com l’únic pacte haurà de ser per un trencament traumàtic (però no necessàriament violent)? O bé per una rendició de la part més feble, en el qual cas ja no és cap pacte? Aquí l’única pregunta és quant de temps trigarem en materialitzar un divorci que ja cansa de tan evident que és, i que només esperem, a diferència de fa 80 anys, que sigui civilitzat.




Comentaris
Boris
Perdoni, però no entenc el que vol transmetre. De quin pacte parla? No li semla evident que ni Espanya ni la UE volen pactar amb l'independentisme. El règim del 78 ja ha caigut però molts no s'han adonat i vostè?
Mar 350
Dons si, el Preparao va donar ordres d'atonyinar els catalans i la independència va esdevenir irreversible. Tal i com va pronosticar Alexander Deulofeu l'any 2029 , Catalunya i Euskadi esdevindràn estats independents . Es sols questió de temps. Deu anys semblen molts pero ja fa 13 anys que vàrem votar l'Estatut.
Carles Viñals Casado
Un trencament traumàtic (però no necessàriament violent) ? Jordi: Si no m'expliques molt bé com es fa aquesta "quadratura del cercle" no tinc raons per considerar-la menys fantasiosa que la del "pacte civilitzat". Ens resta la rendició de la part feble (nosaltres,) o el trencament traumàtic (i necessàriament violent) que no goseu esmentar (resignats potser a la rendició ?). Em reafirmo doncs a creure que la llibertat no és per a nosaltres. I si no hi estàs d'acord, espero els teus arguments.
jordi cabre
sr casals, el meu argument es que amb violencia ni jo,ni ningu catala tret de tu i 4 tarats com tu potser l'espot, el seu vei i el seu gos, se'n va a cap lloc al segle 21, dins la unio europea ho entens o et faig un croquis, estelado es clar.
Carles Viñals Casado
Al pseudo Jordi Cabré: Començaré a considerar-te mereixedor d'una resposta quan compleixis aquestes dues condicions: 1.- Presentart-te amb la teva vertadera identitat. 2.- Tornar a l'escola i aprendre a redactar correctament en llengua catalana.
cualsevol
A Carles Vinyals, t'entenc perfectament, peró, un trencament seria violent si fos ràpid, no dubtarien a enviar l'ejercit; ara bé, amb un espai curt de temps -dos o tres anys- hi ha bastantes posibilitats que Espanya hagués de cedir, per tot un conjunt de parametres internacionals. Això si, sempre que desde aquí no s'afluixi, si ens retirem per enxamplar la basé, ja hem begút oli.
Narcís ( el problema és el cinisme, la descaradura, el desvergonyiment de qui ens vol desapareguts de la faç de la terra, tot plegat, aquest estat ! )
És obvi que Catalunya ( mateixos PPCC ) no fum res dins/ dessota aquest estat, estat del tot aliè i enemic cercador de nostre anihilament i esfondrament econòmic com única i exclusiva ambició ! PD : i així cap individu, cap comunitat amb identitat nacional i ca pròpia .. pot estar ni cap estat pot seguir !
Carles Viñals Casado
A qualsevol: Impossibilitada per Ñ la separació pactada, només ens resta la vía unilateral que derivarà, INEVITABLEMENT, en trauma i violència. Per què som violents i estimem la violència ? NO !!! Perquè la violència física, (la moral la tenim de sempre), serà la resposta de Ñ a qualsevol actuació nostra, per pacífica que sigui, dirigida a assolir la llibertat. I serà el nostre deure no pas defugir-la, ans acceptar-la sostingudament. Això, o seguir fent comèdia per a vergonya nostra.
Carles Viñals Casado
I dic SOSTINGUDAMENT, perquè per aquí fallà l'1-O. Forem valents, sí, però d'un día. I sí, foren herois gandhians els qui reberen els cops sense tornar-s'hi, però... quí i en nom de quins valors morals hauría pogut retreure als votants que s'haguéssin revoltat contra els seus agressors amb la mateixa violència física de que estàven sent objecte ? Són herois els practicants de la no-violència, no pas els qui la prediquen, i la violència en legítima defensa no és mai moralment condemnable.
Carles Viñals Casado
La continuada violència física i moral que Ñ exerceix contra els catalans només pot acabar de dues úniques maneres: Amb la renúncia als nostres somnis de llibertat i l'acceptació resignada a l'assimilació definitiva, o amb la ferma determinació de DESOBEÏR i LLUITAR per la nostra llibertat, sigui amb la no-violència gandhiana o amb la mateixa violència de que som objecte; aquí la conciència de cadascú. Nosaltres triarem entre rendir-nos o lluitar. La violència, SEMPRE, ens la imposarà Ñ.

envia el comentari