El viatge en el furgó de la Guàrdia Civil

"Els presos polítics catalans van ser traslladats a Madrid com si fossin gossos rabiosos"

Per saber quin és el grau d’evolució espiritual d’una societat, per conèixer el seu nivell d’humanitat i de respecte pels valors democràtics, cal observar com tracta els seus presos. La justícia no pot ser mai venjativa, altrament no és justícia. La justícia –per això apareix sempre representada amb els ulls embenats–, no es pot fonamentar en prejudicis de caràcter ètnic o ideològic ni ser una instància aliada de governs i partits per fer política i castigar, reprimir, emmordassar o empresonar la dissidència. En règims feixistes, és així. Però mai no ho pot ser en estats pretesament democràtics. Per això, la manera com un Estat tracte les persones preses, constitueix el mirall de la col·lectivitat que el configura.

 

Per començar, un Estat democràtic no té presos polítics. Cap ni un. No en té. Ni tampoc no té exiliats, per la senzilla raó que un Estat democràtic no criminalitza el pensament dissident ni emet sentències contra persones o idees desafectes. Les accepta i les sotmet al veredicte de les urnes, tant les que li agraden com les que no. I no hi ha cap designi suprem o voluntat divina –cap– que hi estigui per damunt, ni la unitat d’Espanya ni la unitat de la formiga blanca.

 

Arribats aquí, ja veiem que l’Estat espanyol no compleix cap d’aquests requisits, ans al contrari, sense separació de poders i amb una catalanofòbia transversal en tots els seus poders, absolutament tots, és un Estat que viola els drets humans sense cap mena d’escrúpol. En aquest sentit, les condicions infrahumanes amb què la Guàrdia Civil va dur a terme el trasllat dels presos polítics catalans a Madrid és una mostra més de la misèria moral d’aquest Estat espanyol. No n’hi havia prou d’obligar els presos a ser jutjats a Madrid, en comptes de ser-ho a Catalunya, que és el lloc on es van produir els fets de què se’ls acusa, no n’hi havia prou de fer-los anar amunt i avall com si fossin paquets en comptes de fer que siguin els jutges els qui es traslladin a Barcelona, tampoc no n’hi havia prou que tot plegat sigui una mascarada politicojurídica contra el poble català, calia també fer befa dels presos, torturar-los i sotmetre’ls a un tracte degradant. Així és com l’Estat espanyol intenta reafirmar l’existència nacional d’Espanya, una nació que no ha existit mai.

 

La tortura física i psicològica a què es va sotmetre els presos polítics en el seu trasllat consistia a tancar-los en un furgó distribuït amb catorze zulos de 90 centímetres de base –90 centímetres!–, i només 1,60 cm d’alçada. És a dir, cubicles metàl·lics hermèticament tancats, amb espai –si se’n pot dir espai!– per a un únic individu, amb el sostre més baix que l’alçada personal i sense possibilitat de veure res que no fos la paret metàl·lica del davant a dos pams del nas. Així durant sis hores els homes, i set hores i mitja les dones, fins a Alcalà-Meco i Soto del Real, lligats per un cinturó controlat externament per la Guàrdia Civil.

 

L’Estat espanyol, tan procliu a la burla sistemàtica, ha dit que els presos haurien d’estar contents, perquè el furgó era nou i havien tingut “l’honor” d’estrenar-lo. De la baixesa moral no es pot esperar res més. Per què no viatjaven així, els guàrdies civils, també? Per què no viatja així Pedro Sánchez, quan ve a Barcelona? Perquè seria indigne i inhumà, potser? I que no són humans els presos polítics catalans? Quin delicte han comès, si no hi ha cap tribunal, parcial o imparcial, que els hagi declarat culpables de res? Quina barbaritat justifica aquest tracte vexatori per part d’un Estat que, totalment avergonyit, ha retirat les acusacions contra el govern català a l’exili davant el majúscul descrèdit internacional que li venia al damunt?

 

En un Estat de dret, tothom és innocent mentre no es demostri el contrari, i, per tant, ara com ara, els presos polítics catalans tenen els mateixos drets, exactament els mateixos, que els dels seus carcellers. Aprofitar, doncs, el trasllat a Madrid per sotmetre’ls a tortures, vexacions i humiliacions és tan repugnant que diu fins a quin punt la noble lluita de l’independentisme no és només una lluita per la llibertat, és també una lluita contra el feixisme; un feixisme que amara els paràmetres mentals i totes les estructures de poder de l’Estat espanyol.

 

Imaginem, d’altra banda, què podria haver passat (o què podria passar amb altres presos) en cas d’accident. En aquest cas, haguéssim trobat nou persones atrapades en una ratera sense cap possibilitat de sortir per intentar salvar la seva vida. De presos ferits o que han mort atrapats i indefensos, arran d’un accident de carretera, quan eren traslladats, la història en va plena. Ara, en el cas dels presos catalans, només cal suposar com seria el terror claustrofòbic en una situació com la descrita si ja, sense accident, l’espai on van ser traslladats és claustrofòbic per si mateix. Estem parlant d’un zulo –un zulo!– en el sentit més literal del terme concebut com a instrument addicional de tortura. Talment com si l’escarni, com si la vexació, la degradació i la humiliació formessin part del càstig per la desafecció ideològica del pres envers el poder.

 

Els presos polítics catalans van ser traslladats a Madrid com si fossin gossos rabiosos. Però no són gossos rabiosos, són nou persones innocents que constitueixen, en bona part, la meitat del govern de Catalunya escollit democràticament i destituït per un poder dictatorial. Són nou éssers humans amb nom i cognom: Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Josep Rull, Jordi Turull, Raül Romeva, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Tanmateix, ja ha quedat clar que, en parlar d’evolució espiritual d’una societat i del seu nivell d’humanitat i de respecte pels valors democràtics, no podem incloure-hi l’Estat espanyol. Un Estat que considera normal torturar, vexar i humiliar les persones privades de llibertat, és l’antítesi d’un Estat democràtic.

 

Mai, mai, mai un referèndum no pot ser constitutiu de delicte en cap sistema democràtic. Mai! I, per la mateixa raó, tampoc l’autodeterminació no pot ser mai delicte per la senzilla raó que és un dret humà bàsic. I els estats democràtics no violen els drets humans, els respecten. Els presos polítics catalans no són bestiar, són éssers humans que l’Estat espanyol tracta com a bestiar. Però fins i tot el bestiar té drets i mereix ser tractat amb dignitat. La dignitat que l’Estat espanyol nega, per odi i venjança, als presos polítics catalans.