Paper cremat, paper mullat

"Així va anar el cas dels documents dels Mossos interceptats a la porta de la incineradora."

“Això ens passa per pobres”, m’explica un Mosso d’Esquadra que quasi mai va uniformat. Sempre treballa vestit de paisà. Quasi totes les policies tenen les seves pròpies incineradores i trituradores. Els Mossos no. Un cop cada quatre o sis mesos han de demanar hora a la incineradora de Sant Adrià per, tal com és habitual, destruir aquells documents sobrers. Això és el que va passar el 26 d’octubre del 2017 en uns fets que ara han quedat en el què havien de ser: fum. I mai millor dit. El fum que fan els papers quan cremen, que queden en no res.

 

Uns dies abans d’aquell 26 d’octubre, com sempre, un alt comandament dels Mossos va sol·licitar hora als responsables de la incineradora. Allà, una furgoneta procedent del complex Egara (seu central dels Mossos) i un cotxe procedent de la Comissaria General d’Informació van portar a cremar aquests documents. Aquest és un procediment normal i absolutament protocol·litzat. No es poden cremar tots els papers com, de fet, no es poden imprimir alegrement tots els documents: alguns estan classificats, alguns estan sota investigació judicial, d’altres són simples esborranys. En el cas dels documents que es cremen hi ha una norma bàsica: els papers que s’incineren han de tenir una còpia arxivada en algun lloc. És d’una lògica asfixiant: si et carregues el document d’un cas i aquest cas es reobre, la policia ha de poder aportar la mateixa informació que quan estava obert. Per contra, l’acumulació d’expedients pot portar l’administració al col·lapse i per això s’eliminen. Per exemple: el 2016 es van imposar unes 120.000 multes de trànsit. I això només és una divisió de les que té Mossos. Guardar cada any aquest volum de paper és insostenible i ingestionable. Al cap de cinc anys, s’eliminen. Però també es destrueixen altres documents com per exemple esborranys o línies d’investigació que cauen i no porten enlloc. Només cal imaginar què passaria si sortissin a la llum pública les dades de persones que són investigades per un delicte i resulta que, a mitja investigació, no hi té res a veure. Tot això, també es destrueix.

 

Convé tenir clar aquest requisit de la còpia extra perquè és indispensable per entendre la resta de la història i, de retruc, evidenciar com d’insostenibles són les acusacions. I ho és perquè, com que sempre hi haurà un document digitalitzat, qualsevol jutge pot demanar en qualsevol moment aquest document. És a dir, intentar avortar la crema dels documents que cada semestre fa els Mossos és un exercici estèril. Si ets jutge ja saps que pot cremar Troia: els Mossos sempre hauran de poder respondre davant del jutge i mai podran al·legar que un document s’ha destruït. Sempre existirà un duplicat a disposició de la justícia. Sempre. També aquell 26 d’octubre del 2017. De tots els que s’anaven a cremar. Encara que hi hagués hagut una intenció premeditada de cremar qualsevol paper comprometedor (ja fos de l’1 d’octubre o del finalment inexistent espionatge polític), per llei, el jutge podia haver demanat aquesta còpia extra sense necessitat del número que va muntar la policia espanyola a les portes de la incineradora de Sant Adrià.

 

El d’aquell dia va ser un desplegament extraordinari protagonitzat per una part dels policies desplaçats per aquelles dates a Catalunya (els piolins). Eren desenes de furgonetes: unes 30 amb logotip de la policia espanyola, 10 furgonetes més de paisà i uns quants vehicles policials adicionals. Tot, per frenar dos vehicles dels Mossos (la furgoneta i el cotxe). Els agents de la policia catalana van tenir la previsió i la decència de no obrir aquests vehicles i deixar-los tancats perquè, atenció, la policia espanyola va demanar requisar les caixes sense ordre judicial. Sense, ordre, judicial. Ni tan sols hi va intervenir la fiscalia, que se’n va assabentar després. Una aberració de l’estat de dret: és com si vas a detenir una persona sense ordre judicial però et plantes davant de casa seva i no la deixes sortir de l’habitatge amb l’argument que ara tot seguit li demanen l’ordre al jutge. És exactament això el que va passar. La policia va actuar sense cap mena d’aval judicial previ i va ser, amb els cotxes bloquejats, que van demanar a l’Audiència Nacional que cursés l’ordre de requisament. Per cert, la tensió entre cossos va ser tal que fins i tot els Mossos es van arribar a plantejar la intervenció de la Brimo i alliberar així els vehicles i agents retinguts contra la seva voluntat i contra l’estat de dret.

 

Finalment l’ordre va arribar per part de la jutgessa de l’Audiència Nacional Carmen Lamela (la que va empresonar el govern una setmana després) que, curiosament, era la que estava de guàrdia aquell matí. La policia espanyola es va quedar amb els documents i va impedir que es cremessin. Però la cosa no acaba aquí. Atenció: el 26 d’octubre es van requisar i precintar, el 27 d’octubre es van obrir les diligències judicials i el 30 d’octubre es va ordenar que s’obrissin les caixes. Enmig d’aquests dies es va elaborar la querella contra l’executiu català i, ja de pas, es van començar a filtrar alguns d’aquests documents. Com és possible que això passés si les caixes, teòricament, estaven precintades i sota custòdia policial? Aquí hi ha una altra de les claus de volta de tot aquest escàndol. Els documents que van aparèixer a la premsa, com el famós avís antiterrorista de la CIA publicat per El Periódico, van sortir sense el pertinent segell judicial que garanteix un correcte tractament d’una prova pericial. És a dir, fonts dels Mossos no tenen cap dubte que aquest i altres documents van arribar a les redaccions dels mitjans sense passar pel jutge, van sortir directament de la policia nacional ja fos per un descuit com per voluntat pròpia i amb l’objectiu de desgastar la imatge de la policia catalana. (Per cert: alguns dels papers que estaven dins de les caixes estaven estripats d’origen, de manera que per poder-los llegir, algú va estar-se hores reconstruint els fulls trencats).

 

Bé doncs, això no és només una notícia periodística publicada i desmentida. Tampoc és només una traveta entre cossos: això també és un delicte. La policia té la obligació de guardar els documents requisats per ordre judicial (encara que fos en diferit, com és el cas) fins que el jutge el processa. Per tant, si van acabar a mans de diaris vol dir que en algun moment de la cadena, algú va fallar, ja fos –insisteixo- per deixadesa o amb tota la mala bava del món. És més: a partir del moment s’aparta els Mossos dels documents, els Mossos perden el control de què es decomissa, de manera que no només es podia manipular el contingut de les caixes sinó que es podia afegir material per simular que hi havia certs papers que venien de la direcció policial. Per tant no estem davant d’una cadena de custòdia de documents sinó d’una cadena de –per ser benèvol- mala praxi en la gestió d’aquests documents.

 

La difusió posterior d’aquests papers dels Mossos va perseguir  una triple missió: vincular la policia catalana amb l’1 d’octubre (i engreixar les acusacions contra Trapero i la cúpula), desgastar la brillant imatge que tenien arran de la seva actuació posterior als atemptats del 17 d’agost (a través del paper de la CIA) i atribuir al govern català la creació d’una mena de policia política per controlar adversaris (el famós espionatge). Això explica la publicació, a comptagotes, de documents que anaven fent pluja fina en el marc mental de la opinió pública. Cal aclarir que els Mossos intenten tenir ulls a tot arreu si això té repercussions en la seguretat pública. Van informar-se sobre Societat Civil Catalana? Sí. Com també ho van fer amb l’ANC. O de la PAH. O de la UGT. La policia té la obligació, entre altres, de saber qui organitza manifestacions que atrauen centenars de milers de persones a la capital del país. D’això se n’ha dit espionatge polític. No és res més que el que han fet tota la vida les brigades d’informació. També ho fa la policia espanyola. I la francesa. I l’alemanya. I les de tot el món. De fet, el jutge que va arxivar el cas diu exactament això en l’arxiu de la querella: que els Mossos no van fer res estrany i molt menys delictiu.

 

Per tot plegat, aquest cas va tenir un alt ressò mediàtic i polític. Ciutadans va demanar, amb el suport de PSC, Catalunya en Comú i PP,  la creació d’una comissió d’investigació al Parlament per aclarir el que ara un jutge ha trobat normal. Junts per Catalunya i Esquerra Republicana van tombar la petició amb els seus vots. Malgrat la contundència del jutge en les vuit planes en què desmunta l’acusació d’espionatge polític, Ciutadans insisteix encara avui amb què el govern de la Generalitat utilitza els Mossos com a policia política. També hi insisteix la fiscalia, que pretén recórrer l’arxivament de les diferents querelles. En aquest sentit, es donen dues circumstàncies que per si soles mostren l’obscuritat d’aquest episodi: la fiscalia ha entrat tard en aquest afer. El mateix dia D, el dia de la incineradora, la fiscalia no va intervenir: la cosa va anar directa entre policia espanyola i Audiència Nacional. El fiscal s’hi va posar després i ara ho fa amb un paper vehement, com és el de qüestionar un arxivament tan fulminant per part del magistrat.

 

I l’altra: el 26 d’octubre (el dia de l’incident) era un dijous. L’endemà, dia 27, el govern espanyol aplica el 155 i en la compareixença de Mariano Rajoy, l’aleshores president espanyol subratlla específicament el cessament del major Trapero i la resta d’alts responsables de Mossos. El ministeri de l’Interior va prendre les regnes de la policia catalana i així va ser fins que el 29 de maig Miquel Buch va ser nomenat conseller d’Interior. En aquests set mesos, el ministre Juan Ignacio Zoido no va obrir cap investigació (ni interna ni externa) sobre aquella tan escandalosa crema imminent de papers. Zoido és una de les desenes de persones a qui aquests dies l’hemeroteca els suposa una indigestió per l’acumulació de paraules a empassar-se. Zoido va arribar a dir que portar aquestes proves a la incineradora era “el colmo” perquè culminava un suposat ús polític dels Mossos. El temps, la realitat i la justícia li han tret la raó. Excepte amb una cosa: aquest cas és “el colmo”. Però per motius exactament oposats.




Comentaris
Típicament espanyol.
Més exemples de la picaresca espanyola i d'aquella dita seva que diu : "difama, que algo queda" ' o aquella altra que diu: "una mentida repetida moltes vegades s acaba convertint en realitat.". En aquestes els castellans hi tenen segles de pràctica i en són uns mestres.
margarita
Quant es va cremar tota la documentació al Jutjat de València, també hi havia copies de la documentació en digital.. ho això només es per la policia??
Joan
No patiu, que per grossa que la facin, aqui no passara res. Si fos al reves, ja estarien tots a lledoners
Josep Bruch
Hi ha quelcom que algú m'hauria d'explicar: Pot un cos policial detindre un altre cos policial? O és que hi ha diferents nivells d'autoritat?
OLIVETTA
Fa pensar q TVE2 tindra de director al mateix director del PERIODICO per mi no pateixo no mes me adoctrinaTV3 i el diari. AVUI soc tan gran q no tinc neurones per res mes
Mercè
Van tirar merda sobre els mossos per desprestigiar'-los. Per fi ha surat la veritat, són la nostre policia de la que ens en sentim orgullosos!
Narcís ( amb delinqüència institucional o patent de cors àdhuc dret de cuixa .. qualsevulla cosa tallarà curt ! )
Malauradament, pel que fa a un servidor i, de ben segur, majoria aclaparadora sinó tots els pro la llibertat, no calia l'autor s'escarrassés .. massa sabem del munt d' il·legalitats i prevaricacions capaços de fúmer, de fúme'ns ! PD : després de les garrotades .. dubto pugui creure'ls ningú ( ja ni ' afinen ' .. més estridents no poden ser ! ) !

envia el comentari