Senyors Reixos, comandament únic!

"Necessitem un comandament únic, capaç de coordinar l’acció d’un moviment independentista feliçment plural"

Els processos d’emancipació nacional són nacionals. És a dir, són únics, singulars i no són idèntics a cap altra situació ja que, en aquest cas, deixarien de ser nacionals. Es tracta d’una obvietat que, massa sovint, oblidem i tendim a caure en un mimetisme allunyat de la nostra realitat i, en ocasions, ens limitem a copiar i a fer seguidisme d’allò que han fet o fan uns altres, gairebé al peu de la lletra. Això no vol dir que no puguem aprendre d’altres i extreure’n lliçons útils per a la nostra causa, tant pel que fa a bandejar els erros comesos per a no repetir-los, com a aprofitar els encerts que, potser, poden adaptar-se a la nostra manera de ser i a les nostres característiques com a poble, com a societat nacional diferenciada. Els combats per la llibertat de la pàtria i la dignitat humana no són propis només dels processos de descolonització o de les lluites per la independència nacional en un context polític diferent, sinó que també es produeixen en el cas de l’oposició a l’ocupació d’un país per un altre, generalment en el marc d’un conflicte bèl·lic.

 

Els procediments d’alliberament, lògicament, són diferents arreu, però sí que  -amb l’excepció de la separació de Suècia i Noruega, així com de Txèquia i Eslovàquia, duts a terme per vies pacífiques i democràtiques-  en molts altres casos han culminat amb l’accés a l’estatalitat independent o bé amb l’expulsió de l’ocupant, mitjançant l’ús de la força, és a dir, per la via armada en forma de guerrilla o d’exèrcit  convencional o no. Des d’Irlanda a Cuba, d’Algèria a Moçambic passant pel Vietnam. O bé per França, durant l’ocupació nazi, en plena II Guerra Mundial. En aquest cas es lluitava per recuperar la plenitud de la sobirania nacional i la independència política com a estat. No es tractava, doncs, exactament, d’un context clàssic d’opressió nacional sobre un poble que volia emancipar-se i exercir el seu dret a l’autodeterminació. Però, a la pràctica, una simple lectura dels textos sorgits de la resistència francesa s’inscriuen en la lògica tradicional característica dels moviments independentistes i les apel·lacions a la llibertat de la pàtria són les mateixes i es revesteixen de la mateixa èpica col·lectiva i simbòlica.

 

En els maquis de la resistència francesa no sols hi van participar francesos, sinó també lluitadors d’altres països, convençuts que la llibertat de França era indispensable pel triomf de la llibertat i la derrota del feixisme a tot arreu. Així, al costat dels i de les resistents amb la boina característica, s’uniren al mateix combat republicans fugits del franquisme, antifeixistes italians, antinazis alemanys, immigrants polonesos, ucraïnesos i armenis, entre altres, com ara els catalans Joan Baptista Bellsolell, director de cinema i tirador de precisió contra capitostos nazis o el mestre Lluís Gausachs, futur secretari de Josep Tarradellas. Des del punt de vista ideològic i de creences, la resistència francesa integrà jueus, protestants i catòlics, demòcrata-cristians, socialistes i comunistes i, fins i tot, antics col·laboradors del règim col·laboracionista de Vichy, com François Mitterrand. Tots ells van prendre les armes en defensa de França, sense demanar-se gaire què votaven els seus companys o quina religió professaven si és que en tenien alguna. Sabien contra qui i contra què lluitaven i a favor de quina causa exposaven les seves vides. Distingien entre l’enemic a vèncer, perfectament identificat i identificable, i els adversaris electorals a superar en el futur de normalitat democràtica, adversaris que, en aquells moments, eren companys de trinxera. L’heroi de la resistència francesa va ser Jean Moulin, nat a Besiers, occitanoparlant i fill d’un poeta en aquesta llengua, ambdós d’ideologia radical-socialista. Va ser a ell a qui el general De Gaulle va encarregar la unificació de comandament de la resistència a l’invasor nazi. El general Charles De Gaulle va dirigir l’acció de les Forces Franceses Lliures de l’exili estant, ja que no podia fer-ho des del seu propi país.

 

No tothom que lluita per la llibertat del seu país té el mateix model de societat, ni comparteix una mateixa ideologia política, ni adopta un criteri idèntic sobre la qüestió religiosa i la laïcitat, però sí que tothom conflueix en un objectiu: la independència  del propi país. Tanmateix, si es vol convertir en realitat aquesta aspiració és absolutament imprescindible de disposar d’un comandament únic. Així ha estat a Cuba i al Vietnam, a Angola, a Algèria i a França, a tot arreu del món que han lluitat pel mateix que figura que lluitem nosaltres. Continuar funcionant tants caps tants barrets, com fins ara, anant cadascú a la seva, és garantia segura de derrota, de desorientació i de desànim permanent. Necessitem un comandament únic, capaç de coordinar l’acció d’un moviment independentista feliçment plural, però la pluralitat del qual no pot esdevenir sinònim d’improvisació, amateurisme, desorganització i fracàs. Si l’objectiu és, de debò, el mateix, no hauria de ser tan difícil disposar d’una estratègia unitària en tots els àmbits, circumstància que inclou pactar també les discrepàncies puntuals i les singularitats polítiques i electorals.

 

La via catalana no és armada, no és violenta, no és militar, sinó pacífica, política, democràtica.  No hi ha situacions comparables, però comença a ser ja una tragèdia anar per la vida com si fóssim l’exèrcit de Pancho Villa, els uns cap a llevant i els altres cap a garbí, com dirien els pescadors cambrilencs. Nosaltres no tenim exèrcit, però Espanya, sí. Tenim un poble magnífic, constant, persistent, valent i decidit, però orfe de directrius clares i no contraposades. La lingüista Sílvia Senz, en un tuit, se’n planyia reclamant, en un llenguatge comprensible, que ens trobàvem a l’hora del “Senyor, sí, senyor!”. Era una forma de dir-ho, perquè, ara i tant, el comandament únic, el senyor o la senyora, no es veuen per enlloc. I no parlo de lideratges unipersonals, en absolut, sinó d’un veritable estat major, que ho sigui pels fets i no pel nom. Volem guanyar, realment? Doncs, fem el que hem de fer. Potser si ho demanem als Reis d’Orient ens en sortirem...




Comentaris
Fat Boy
No sempre es possible la unitat. Miri el cas de Finlandia, quan es van alliberar dels russos els comunistes finlandesos es van posar del costat del Lenin. Van haver d'afusellar-los a quasi tots per aconseguir la independencia. I ben fet que van fer com es va comprovar a posteriori.
Ni Ni Land
Desde hace 30 años, el Sr Carod encarna todas las virtudes del político independentista. Mucho postureo cuando no hay nada en juego, mucha cobardía a la hora de la verdad y mucho vivir del cuento mientras se imparten lecciones no solicitadas al resto de la humanidad. Chapeau.
Larsen
Allò que els polítics anomenen poble, ho tenim clar, quin era i és el nostre comandament, però els partits polítics s'han (heu?) dedicat a sabotejar-lo de forma sistemàtica. Sr. Carod saps millor que nosaltres a qui s'han de dirigir aquestes paraules.
Que??
Ves a la merda senyoret caragirat i cagadet.
Mira qui parla.
No ets, tu, precisament, el millor exemple, Sr. Carod.
at
no em fio gens d´un individu que va fer president a un anticatalà, el despreciable homenet montilla , només per ressentiment
Curiós
És curiós que el primer que va conspirar per trencar la direcció d'ERC allà els anys 90 va ser precisament el senyor Carod amb la inestimable complicitat del senyor Puigcercós (que, vés per on, avui es queixa que l'han deixat a l'ostracisme). Millor que se n'hagi adonat. Cal unitat i direcció única. De savis és rectificar.
EL COMANDAMENT VA A QUI RESPECTA EL MANDAT DEMOCRATIC I NO S’EL PASA PEL FORRO “INTERPRETANT “ EL NOSTRE VOT.
i aquest no es Erc ni Torrent ni Pdcat. Es molt facil, CONCENTREM VOT. JA VEUREU COM S’ESPAVILEN QUANT PERDIN LA CADIRA AL PARLAMENT I EL CONGRESO.
Jordi (Català i Suís)
Remarca pel que fa als composants de la Resistència Francesa: cal afegir-hi molts grups d'extrema-dreta i fins i tot anti-semites que entraren en la lluita violenta contra els Alemanys i els "collabos" de Vichy. L'exemple clàssic és l'Action Française d'en Maurras. Molts d'ells varen evolucionar abandonant l'antisemitisme i l'anti-parlamentarisme en tenir contacte amb la resta dels grups resistents. D'altres entraren de ple al col.laboracionisme i foren executats a partir del 1944.
Narcís ( si defèn tant la natura/ naturalesa catalana .. per què varen fer president un no ningú com Montilla i, per si fos poca cosa, amb partits gens ni mica pro la llibertat de Catalunya ? ) ( per ventura, ERC no era el partit oficialment/ per excel•lència ' independentista ' de ca nostra?)
Ras i curt : deixem-nos-en d' orgues .. el comandament únic al tenim amb la Crida ( no debades és Carles Puigdemont l'actual MHP de Catalunya així com vigent en MHP Quim Torra ! ) ! PD : el mot ' reixos ' : ho diu pel que fa a " eixos reis " .. pel que fa als de " rere la reixa " .. si és pel que fa a un " arcaic reis valencià " seria ' reigs ' ( ça com lla l' AVL o Acadèmia Valenciana de la Llengua no el té com plural de ' rei ' que sí ' reis ' ! ) ?
Ronquina
No sé ben bé què preteneu Sr Carod, si de cas del vostre exemple personal com a polític val més obviar-lo, no? Vós preteneu "l'Eixamplement" de la base, oi? Vòs us vàreu vendre l'ànima al diable i la vostra opinió i/o paraula no té cap valor. I aneu fent caixa!
Cartanya
Carod: per el que llegeixo els catalans et tenen "ben calat", plega de opinador per que les teves opinions, no mes poden interesar als d' ha ERC que volen ser esclaus de la Espanya a la que ells buscant el seu estat de benestar, a tots els demes, (com a mi mateix), no mes et recordarem, com aquell politic que tenint tota la confiança de la gent de Esquerra, ( yo mateix), ens vas trair i en vas donar per el sac, tan de bo un dia jo et pugui fer el mateix, cabronas!!!!!
Teix
El comentaris són prou clars, amb matisos, i molts comparteixen que ERC sempre ha estat destre en nedar i guardar la roba i, quan això últim no els ha semblat prou segur, ni tan sols han nedat. Després d’Heribert Barrera, s’han mogut en batalletes. Quant diferents dels de la 2a república! En aquest context sé que és banal referir-me a la paraula “Reixos”: als pobles de Tarragona, i Carot n’és, als Mags d’Orient els dèiem “Reixos”. Jo també els ho dic. No hi cap altra, Narcís.
Torracollons
Amics hiperventilats (i convergents, és clar), Si Carod Rovira i ERC no haguessin fet president Maragall, Artur Mas no s'hauria fet independentista per pura necessitat. O sigui que menys lliçons d'història ficció.
Narcís
Teix : només dir que un servidor ho pensà .. però no posà aquest ' pel que fa a ' perquè creia l' autor era conseqüent amb la normativa lingüística catalana ( altra cosa hagués estat assenyalar-ho amb cometes ! ) ! Torracollons : prejutjar ho suporta tot .. és com si un hom digués ' si CiU hagués donat la presidència a Josep Piqué, Pasqual Maragall s' hauria fet independentista per necessitat ' ( simplement en MHP Mas recollí la demanda popular després de la prevaricació del tc !) !
Josep
Mmmm... L'exèrcit de Panxo Villa? Panxo Villa va guanyar!
Francesc
Tens tota la raó Carod UNITAT ! UNITAT i sempre UNITAT !
Cartanya
Una petita rectificació: Maragall va ser President gracies a ERC?. Dons llavors la va cagar ven cagada, fen la versió Maragall 2, al posar al Montilla. No totes les M son igual, algunes poden referirse tambe a MERDA!!
Johnny
Moltes gràcies a Ni Ni Land per aquesta síntesis, suau, sobre el personatge mentre que l'esperit del seu conjunt ERC va allargant l'anar tirant autonomic. Qui dies passa, repartidora manté. "Lliçons no sol·licitades a la resta de la humanitat". Molt bo, molt. Gràcies, de nou.

envia el comentari