Les (meves per les teves) subvencions

"Tenen envers l’Estat omnipresent el mateix sentiment que aquella dona a qui el seu marit pega 'el normal'"

Pablo Casado està demanant que s’eliminin les subvencions als partits polítics que, pel seu esbiaix independentista, pretenen utilitzar-les per acabar amb la mà que els dóna de menjar. De la mateixa manera fa un cert temps que Ciutadans ve insistint en que no s’han de finançar amb els impostos de tothom uns mitjans de comunicació que, a seu parer, sols afavoreixen a Catalunya els interessos de l’independentisme i d’una certa esquerra, també independentista, radical.

 

Però ningú apunta el braç que llença la pedra: el perjudici no és que un Estat o qualsevol de les seves parts (diguis comunitat autònoma, diputació, ajuntament, o cabildo) utilitzi les subvencions d’acord amb els nostres personals desitjos o amb els de l’adversari. El problema es troba en la subvenció mateixa, de la qual, per tant, qui les critica sols pensa en substituir-ne el destinatari.

 

Tot plegat ens indica fins a quin punt amb els nous collars posats sobre els mateixos gossos res canvia. Excepte que es pensi com aquell, que deia succeir-li amb la policia: “si em pega la meva (referint-se als Mossos), em fa menys mal”. No sé quin nom ha de donar-se a aquesta mena d’actituds, però pel que es veu en el fons conceptualment s’assemblen molt: tenen envers l’Estat omnipresent el mateix sentiment que aquella dona a qui el seu marit pega “el normal”.