La carta

"La realitat despulla tothom, marca els límits gairebé amb crueltat"

Va existir un temps de procés confortable en què no hi havia presos ni exiliats, en què ens dèiem que la independència es podia fer per simple desconnexió i muntàvem consells de savis que ho certificaven, en què pensàvem (i escrivíem) que Espanya no es podia permetre segons quines fotografies i Europa encara menys, en què ens agradàvem fent performances massives i tornàvem molt satisfets a casa. Va ser un temps d’acumulació de forces i d’il·lusions, d’eixamplament espectacular de la base, d’incorporacions massives de sectors socials sencers a un projecte que es venia a ell mateix com a indolor. Sectors socials que mai no ho hauries dit, per cert. No va ser un engany. Com a molt, un autoengany. Volíem creure que. Necessitàvem creure que. I a més, funcionava per sumar: mai de la vida s’hauria arribat a dos milions de persones amb un discurs diferent, i sumar era una requisit per guanyar.

 

Tot això va ser així fins que la realitat ens va caure a sobre, com un test cau al cap del vianant feliç. I aleshores es va produir un fenomen realment extraordinari: contra tot pronòstic, ningú no va baixar del carro. Unes eleccions convocades des de Madrid i dissenyades perquè l’unionisme ocupés la Generalitat van demostrar que els dos milions continuaven allà. Que el dolor, la repressió, la presó i l’exili no havia tirat ningú enrere. La tesi universal que un moviment de classes mitjanes no pot resistir la repressió sense desercions massives es va ensorrar a les urnes i als carrers de Catalunya. Els dos milions flower power van mutar en una massa endurida i resistent al dolor, una massa conscient dels costos. Pèssima notícia per a l’estat espanyol.

 

Topar amb la realitat sempre és bo. La realitat despulla tothom, marca els límits gairebé amb crueltat, t’obliga a encarar-te amb les teves pròpies contradiccions. Fixem-nos, per exemple, en la carta pública del pare de Raül Romeva. Pot ser llegida amb condescendència (pare desesperat que proposa solucions desesperades), però seria un error perquè és una carta que ens fa un favor perquè ens tracta com a adults. Jordi Romeva ens està dient la veritat: seran jutjats i condemnats per un tribunal polític parcial, i no ens els tornaran. Se’ls quedaran molts anys a presons espanyoles, lluny de la seva família i del seu país, en un entorn hostil. El pare d’en Raül ens diu que, quan això passi, tots plegats, començant pel Molt Honorable President Torra i acabant per l’últim activista pels drets civils, haurem de portar sobre les nostres consciències que nosaltres els vam custodiar i nosaltres els vam lliurar, i per tant que nosaltres hi vam col·laborar. Què us sembla, si n’és de cruel, la realitat.

 

La realitat, però, també diu altres coses que no diu la carta de Jordi Romeva. Diu que les probabilitats d’èxit d’una operació per impedir el trasllat dels presos són tendents a zero. Diu que, si es fa i no surt bé, és totalment segur que la segona línia de dirigents que ara manté vius els partits i les entitats acabarà també a la presó, deixant el moviment definitivament escapçat i desarticulat per molts anys. Diu que s’haurà llançat a les escombraries l’oportunitat d’or de convertir el judici en una plataforma d’internacionalització de la causa catalana, i de creixement d’aquesta causa dins mateix de Catalunya. I diu, a més, que els presos no en volen ni sentir a parlar, de la possibilitat d’obstruir el seu trasllat (i alguna cosa n’han de poder dir ells, que són els afectats directes).

 

Definitivament, s’ha acabat el temps de les decisions fàcils, però això no és dolent: és senyal que s’ha arribat molt lluny. En el camp base la vida és plàcida. A prop del cim pot arribar a ser un infern.




Comentaris
Espectador
Conclusió , tots cap a casa i a fer bonda . Els moviments de alliberació sempre tenen victimes i no en hi ha cap al mon , que s'hagi aconseguit amb llaçets grocs . Catalunya cada dia que passa está més dominada i sotmesa peró els seus analistes polítics escriuen articles propis de jocs florals . A els catalans els hi convé analitzar el que passa a França amb les armilles grogues .
Victor
D'acord. Però la realitat val per les dues bandes. Efectivament, l'independentisme està despistat i desunit, però en cap cas desactivat. Al contrari, segueix creixent. I España, que ha decidit perseverar amb la seva equivocada estratègia de més repressió, comença a demostrar que, així, només podrà mantenir la seva unitat tornant al franquisme. I la pregunta és: podrà aquest Estat resistir una tornada al franquisme ? per quant temps ?
Miquel Àngel
Si Som prous qui ocupen les places i carrers i un assaig pot ser el 21 D, com pot l estat aconseguir d'empresonar la segona línea política si ho impedlm per la resistència pacífica i activa si cal després de festes.
Quan el teu partit torni a posar estelades als seus actes, en parlem
La partitocràcia pseudocatalana no només us heu rendit: a més, espereu que us ho agraïm. La carta d'aquest pare deixa clar que el seu fill fa el ridícul. Gaudeix la teva fastigosa Cat autonòmica, perquè li queda molt poc. Si els teus no volen sortir de Lledoners i es deixen jutjar per la Inquisició, estaran demostrant que són aspirants a Quisling. Cada dia és més obvi.
Aquest article demostra que com més fastigosa sigui Esp, més inútils i covards heu de ser els autonomistes i més heu de fer creure que la independència és impossible
Quina credibilitat moral té algú que comparteix presó amb els membres de l'altre partit català però es nega a compartir amb ells llistes electorals i vagues de fam? No exagero ni un pèl titllant-vos de Quislings. Avui sabem que deixar passar l'Octubre del 17 sense aprofitar-lo obtenint la Independència o un referèndum imposat per l'exterior només té una explicació: la traició de tota ERC i de mig o 2/3 del PDCat. Esteu a un parell de telenotícies de demanar VOSALTRES el 155!
Ramon
No teniu perdó. ..
terrassenc
Quina por teniu a la gent els dels partits! Mira que és fàcil preguntar als 70 que van votar SÍ el 27O si sabien o no que no pensaven aplicar-ho? Un periodista amb un parell o tres de dies en té prou, es publica la llista, i tothom podrà prendre la decisió que vulgui. Però no ho feu, no. Primer els partits, després la gent i el País.
La prova de Puigdemont
Prop del cim de l'Everest és impossible avançar si no es va a la una. El President Puigdemont va fer la prova del cotó a ERC quan va oferir anar de número 2 a unes eleccions secundàries com les europees per convertir-les en un nou plebiscit. I ERC es va negar. Hem decidit matar la independència i ERC l'ha matat per interessos partidistes. Tot això d'ara, tot i l'alt grau de patiment, només són cops de cua, temes menors. Què li van fer a J'Oriol amb la mirada perduda mesos abans de l'1-O?
Ferran López
Bon intent de legitimar la rendició. Només que de passada se t'escapa el centre de la qüestió: que els presos no volen ser allberats; volen continuar sotmetent-se a la presumpta legitimitat de l'Estat espanyol; la mateixa que van acatar tot lliurant-se a l'enemic DESPRÉS de proclamar la independència.
Carles Viñals Casado
"La carta" revela també la voluntat de mitjans i partits d'ofegar l'opinió de molta gent; ara mateix, la del Sr. J. Romeva. Un text "públic" que no he vist enlloc i he hagut de buscar. A banda la dificultat d'impedir el trasllat dels presos, veig en aquesta semiocultació el desig inconfessat d'evitar que arribi al poble la idea (i l'esperit) que l'única manera de preservar la dignitat (i potser fins i tot de guanyar), és agafar el bou espanyol per les banyes.
Moragues
Vols dir que hem llegit la mateixa carta? La interpretació que fas de la carta es pura invenció teva, més aviat diu tot el contrari, encara que tu com a bon polític facis dir a la carta el que no diu. Per acabar, els presos no tenen cap, cap dret a impedir que la gent faci el que cregui oportú i no tenen cap dret a negar-se que la gent els alliberi i impedeixin la comèdia dels judicis franquistes, si no els hi agrada que se'n vagin a casa
cualsevol
Reepeteixo les d'arreres paraules d'un comentari anterior al meu: Que li van fer a l'Oriol mesos abans de l'1-O?
Enric
Tenim que agafar embrenzida (impuls). Per la reacció que han tingut.
Lozano
Què el "chaquetero" de Voltas d'ERC tingui 60.000 seguidors a Twitter demostra com d'ingenu és l'independentisme i com es deixa enganyar.
Pau
Com es nota que la majoria dels comentaris no han trepitjat mai una presó.
Narcís ( allò que és clar .. és cap ésser humà digne pot permetre tant de crim contra persones que/ quan són simples representants del poble català, del poble sobirà català .. atès que defora a país veí botxí no són catalans i, a sobre, ens odien fora mida efecte de sa maldat ! )
La qüestió és " què fer davant xurma amb vestits bèl·lics, armats bel·licosament i amb ganes de vessament de sang catalana ( llegeixi's ' a por ellos ' ! ) " ? , ço és, " posà'ns-e a sa miserable i sanguinària o primitiva/ inhumana i anticristiana alçada .. o permetre que ens facin/ desfacin capritxosament i macarra tot allò que ens vulguin covardament aixoplugats rere estat "? PD : així doncs, som o no som .. i si som, com ?
Arnau
Tu mateix et contradius quan dius que això ve d'un poble i per això no va morir amb la repressió, però que si treuen els 4 líders que hi ha això moriria. És absurd. Justament és per culpa dels que hi ha ara que això no ha seguit avançant.
M.S.
Hi ha una solució, sr Voltas. Es diu "canvi de cromos".

envia el comentari