Ni llista unitària ni llistes separades: confluències republicanes!

"L’opció de les llistes separades no respon a l’estratègia de la unitat popular, sinó que més aviat consisteix en una posició tàctica"

Al llarg de l’última dècada, l’independentisme ha viscut la seva màxima expansió històrica, en bona mesura gràcies a una dinàmica reactiva envers l’opressió espanyola. Aquesta dinàmica ha estat una font de legitimitat indiscutible per al moviment independentista i, consegüentment, no tan sols ha contribuït en la seva expansió de masses, sinó que també li ha permès assolir una gran clarificació política, situant la consecució de la República Catalana Independent com a nucli central del catalanisme polític i, alhora, com a eix vertebrador de l’agenda política catalana. Per tant, podem acceptar com a vàlida la tesi que qualifica de “fàbrica d’independentistes” la seu del carrer Gènova de Madrid, el Tribunal Constitucional i els mitjans de comunicació afins que, com canta Brams, algun dels seus màxims exponents hauria de ser considerat “heroi nacional dels Països Catalans”.

 

Perquè, certament, a mesura que el moviment independentista ha pres la iniciativa política en els diversos embats democràtics que ha protagonitzat, la repressió de l’Estat s’ha anat aguditzant i, d’aquesta manera, s’han assolit més adhesions i legitimitat. Tanmateix, des del 27-O, moment en què es declara la República, s’ha fet palesa la manca d’una estratègia pròpia i unitària per fer efectiva la República. En altres paraules, l’adversari ha contribuït (i segur que ho continuarà fent) en “fabricar” independentistes, però l’acumulació de forces (i de legitimitat) al voltant del projecte republicà és una cosa i la seva capacitat operativa per portar a terme els seus objectius n’és una altra.

 

D’aquí cal extreure que la desorientació estratègica actual del moviment independentista, no tan sols es deu al xoc psicològic que va produir l’actuació repressiva dels poders de l’Estat –subestimats per bona part dels dirigents polítics–, sinó també a la dinàmica reactiva a què estava avesat el moviment durant la seva fase d’expansió. Així veiem com l’independentisme ha sabut perseverar unitàriament en la lluita antirepressiva, de naturalesa clarament reactiva, però que fins ara ha estat incapaç de bastir una estratègia unitària per assolir l’objectiu de la República Catalana. En aquest sentit, entre les diverses tesis que estan en disputa sobre com hem de reprendre la iniciativa política, una de les més polèmiques és la que es debat sobre si l’independentisme ha d’anar en una llista unitària o en llistes separades a les eleccions.

 

Lluny de ser una qüestió tàctica, com sovint s’ha plantejat, per exemple, a fi d’obtenir una major representació electoral, l’articulació política del moviment independentista és d’una naturalesa clarament estratègica. Perquè posar en marxa tot un poble no és merament una qüestió d’aritmètica electoral ni encara menys de possibilisme partidista. Quan es parla de llistes unitàries o separades, doncs, el que cal plantejar-nos és molt més complex, perquè es tracta de com vertebrar la realitat subjectiva (ideològica) i objectiva (de classe) del poble català, de tal manera que la seva expressió política (a les urnes, però també als òrgans de direcció política del moviment) en sigui un reflex el més fidedigne possible. És a dir, es tracta d’acumular forces i de fer-les operatives, de tal manera que la qüestió fonamental és com organitzem el subjecte polític realment existent perquè es constitueixi en el poder constituent de la República.  

 

Aquest debat, sobre com s’ha de vertebrar el poble català en la seva condició de subjecte polític, ja es va abordar els anys 80 i 90, quan l’independentisme català (aleshores embrionari) va entaular els debats estratègics en què es disputaven les tesis del front patriòtic i de la unitat popular. Deixant de banda les especificitats històriques d’aquell debat, al moment actual, aquest podria reflectir-se en la polèmica apuntada anteriorment. Els temps han canviat i les dimensions de l’independentisme també, i si aleshores el moviment naixent estava format de manera quasi exclusiva per les formacions polítiques de l’esquerra independentista, actualment ens trobem amb un eix ideològic molt més ampli al si del moviment de masses. Això fa que el debat entre front patriòtic i unitat popular prengui un altre significat, però que alhora es signifiqui novament.

 

Si, com s’ha dit, no podem reduir el debat de les llistes independentistes a una mera lògica partidista i electoralista, cal situar-lo en l’estratègia d’acumulació de forces i articulació política del moviment, amb l’objectiu de guanyar la República, però també amb l’horitzó de com aquesta es constituirà des de la perspectiva del model polític, social i econòmic. En aquest sentit, tot i coincidir de manera general en els grans principis democràtics i de justícia social, resulta evident que al si del moviment republicà s’estan defensant projectes confrontats en molts sentits. Com s’ha dit moltes vegades, això és una part de la fortalesa del moviment, però alhora, com també s’ha apuntat des de sectors d’una banda i d’una altra, això pot eclipsar sovint les divergències, en pro de l’enemic comú, tant per la dreta com per l’esquerra.

 

Per tant, optar per un front patriòtic que pogués agrupar el conjunt de forces polítiques republicanes, a fi de defensar la República com a projecte comú, segurament seria un obstacle per a la projecció real del subjecte polític constituent. En aquest sentit, tenen raó els que defensen les llistes separades, no tant per qüestions d’aritmètica electoral, sinó sobretot per la homogeneïtzació ideològica que una llista conjunta representaria. Defensar i confrontar els diferents models de societat, tot confluint en l’estratègia d’enfocar-los en un debat constituent de la República Catalana, seria la millor manera de reflectir la realitat del moviment republicà en la seva representació política.

 

D’altra banda, la unitat popular tampoc pot ser assumida actualment com una estratègia unívoca del conjunt del moviment. Com en el cas anterior, no podem ignorar la diversitat ideològica i de classe del moviment republicà. Encara que aquest sigui eminentment popular i sostingui tesis majoritàriament progressistes, faríem un flac favor a la causa de la República, desplaçant les forces polítiques ancorades al liberalisme i a posicions conservadores. Aquestes, sens dubte, tenen un paper necessari per a la vertebració de l’estratègia republicana, ja que també representen contingents significatius de la societat catalana. Ara bé, l’opció de les llistes separades, en aquest cas, no respon a l’estratègia de la unitat popular, sinó que més aviat consisteix en una posició tàctica d’alguns partits o a la ceguesa estratègica d’altres.

 

Al moment actual, doncs, el debat estratègic no pot versar sobre l’aposta pel front patriòtic o per la unitat popular, com estratègies alternatives, sinó que tenint en compte la dinàmica de masses del moviment republicà, cal tractar de vertebrar ambdues estratègies a la vegada. Aquesta pot ser la millor garantia d’acumulació de forces i, alhora, el millor símptoma que s’està configurant un nou marc polític, tal com es desprèn de tota república sobirana, en la mesura que la superació de la contradicció nacional ha de comportar un nou marc de confrontació política, en aquest cas, entre els diferents models de societat. Cal, doncs, que els partits clarifiquin en quina posició es troben o es volen trobar. I que en funció d’això decideixin confluir amb els uns o amb els altres. El partidisme, en canvi, constitueix un element tòxic que, sigui quina sigui la fórmula electoral que busqui, resulta perniciós per a la consecució de l’objectiu comú. Així doncs, ni llista unitària ni llistes separades: és l’hora de les confluències republicanes.




Comentaris
Clau 1007525
Batejeu-lo com vulgueu , jo en diria FRONT COMU per què es tracta d'aconseguir una fita comuna ; o no ?
Isabel C.
Passo de Frentes Populares amb colonialistes espanyols. L'única unitat que m'interessa és aquella que es fa entre independentistes disposats a tot per a fer efectiva la independència ja votada. Res més. No votaré cap Frente Popular assumint plenament el risc que el processisme perdi la majoria. Potser així aprenem d'una vegada i escombrem el processisme tanti si és frentepopulista com si és convergent
Narcís ( cal tanta palla per no dir res o és necessària per interessos subjectius i objectius/ materials de l’autor ?) ( avui, ara i ací, no estem per orgues, hi ha massa compatriotes patint àdhuc l’espoli de sa vida!) ( aneu-vos-en a la paperera de la història baliga-balaga .. o farsants?)
Quin munt de mots buits per absurds, ço és, si som lligats de peus i mans, si som dessota l'aigua dins garjola, si som . . per què parla/ escriu com si fóssim lliures ? PD : ara allò que importa és salvar nostres representants catalans polítics i socials, ara allò que importa és salvar Catalunya .. ara allò que importa és sortir com un llamp d'aquesta tirania, d'aquesta satrapia, d' aquesta opressió nacional i econòmica de botxí veí fatxender del ' delicte d'odi ' contra Catalunya !

envia el comentari