‘Una canción en catalán’

"Han passat 40 anys i una part d’Espanya, encara molt crítica i nombrosa, té un problema seriós amb l’assumpció del català"

És una de les notícies de les últimes hores. Al proper programa d’Operación Triunfo (OT) un dels concursants cantarà una cançó en català, concretament “Una lluna a l’aigua”, de Txarango. La peça la interpretarà el cantant terrassenc Miki Núñez. Tot plegat es va anunciar en directe a través de les xarxes socials i del canal temàtic que retransmet les interioritats de l’escola on es preparen les intervencions. Aquesta futura interpretació s’ha convertit en notícia. Evidentment no ha faltat tampoc el típic article de “les xarxes bullen amb la decisió d’OT de cantar una cançó en català”.

 

I és que, efectivament, no han faltat les mostres de rebuig, a voltes d’odi, contra aquesta decisió del concurs de TVE. Resulta impossible calcular a quin percentatge d’espectadors li desagrada escoltar aquesta cançó pel simple fet que està escrita en català. Intueixo que no és majoritari, però existeix. Ara bé, el més significatiu de tot plegat no és aquesta reacció previsible, minoritària i radical sinó el simple fet que sigui notícia. Una senzilla recerca al Google amb les paraules ‘OT’ i ‘catalán’ ho demostra. I aquest és l’autèntic nus de la qüestió. És, en el fons, el que explica moltes coses.

 

D’aquí uns dies, la Constitució espanyola complirà 40 anys. I al seu article 3.3 diu que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Doncs bé, quatre dècades després és notícia que un jove canti una cançó en català al canal públic de la televisió espanyola. I és notícia, com la majoria de les notícies, perquè és un fet novedós. Efectivament, en quasi vint anys de programa mai s’ha cantat cap cançó en català. El que més s’hi ha acostat és la presència de ‘Boig per tu’, presentat com un dels èxits més importants dels últims temps, però quan va tocar posar-la en directe es va optar per la versió en castellà de Luz Casal en lloc de la original catalana de Sau. I en el mateix espai, la cantant Beth Rodergas va ser subtitulada quan, en un moment íntim, va parlar per telèfon amb sa mare.

 

Aquest dijous, el diputat de Junts per Catalunya Eduard Pujol va participar en una tertúlia a Euskal Telebista, la televisió pública basca. Una part del col·loqui la va haver de malgastar justificant perquè la seva llengua materna era el català i només el català. Hi havia un tertulià, que s’autodefinia d’esquerres, que intentava convèncer Pujol que a més del català, com que el diputat també domina el castellà, tenia una segona llengua materna. I no hi havia manera. Ja no és una qüestió de català o castellà, és una qüestió de respecte. No se m’ocorreria mai dir-li a una altra persona, a mode impositiu, quina és la seva llengua materna.

 

El passat cap de setmana, el president d’Aragó, Javier Lambán, presumia a través d’un tuit de començar a llegir un llibre d’Eduardo Mendoza i en to de befa afegia que “com quasi tots els grans autors catalans, escriu en espanyol”. Clar, després són els independentistes els que divideixen i separen entre bons i dolents. D’una tacada, Lambán es carregava tots aquells grans autors catalans que, pel simple fet d’escriure en català, ja no entren a la categoria de ‘grans’. O encara pitjor: que no poden ser grans perquè escriuen en català. Menció a part el fet que equipari espanyol a castellà cosa que, definitivament, situa el català fora de l’espanyolitat. Sort que aquesta distinció la ha fet el president aragonès i no el català, el que sigui, perquè aleshores seria un president supremacista. 

 

Han passat 40 anys i una part d’Espanya, encara molt crítica i nombrosa, té un problema seriós amb l’assumpció del català -no ja com a “modalitat lingüística objecte de respecte i especial protecció”- sinó com a pilar bàsic d’una nació que administrativament encara pertany a l’estat espanyol. I mentre cantar una cançó en català a TVE sigui notícia i Lambán presumeixi de superioritat moral del castellà voldrà dir que tot això no s’assumeix, és a dir, que en el fons no volen una Catalunya espanyola: volen directament una Catalunya castellana.




Comentaris
Petete
¡¡¡BRAVO!!!
Fat Boy
Jo no se ni perque ens preocupem per tota aquesta ximpleria. Que els bombin a tots. Jo ni me'n recordo de l'ultima vegada que vaig comprar res escrit, parlat, cantat o el que sigui en espanyol.
Jordi Estelada
Només ens volen pels quartos. Això, després de 300 anys de submissió, ja ho hauríem de saber i saber actuar en conseqüència però no n'aprenem per molt que ens insultin i ens menyspreïn
Els catalans sempre tant prudents
No hem de fer enfadar al pare centralisme. Després de 300 anys, encara que en son 500 sotmesos a Castella, els catalans han obert la porta i s'han trobat amb la dictadura disfressada de democràcia que ens vol fer callar com sempre ha fet. Es ben sabut l'odi que ens tenen els castellans de sempre i desenganyem-nos, miraran d'aniquilar-nos culturalment. D'això se'n diu possessió d'una colònia, car saben que som un poble diferent.
MFX
Finalment t'has adonat que els espanyols no ens estimen. T'ha costat però ja era hora.
No ho enteneu?
La primera obligació del bon colonitzat és no donar disgustos a la metròpoli. Si li escanyen la llengua, que la deixi morir. Que li buiden les butxaques, ajudar-hi amb alegria. Si l'humilien, riure'n la gràcia. I quan l'atabalen amb mentides, empassar-se totes les rodes de molí. Tot el que calgui perquè ningú no s'adoni que si la metròpoli sobreviu és gràcies a nosaltres.
Narcís ( què pot esperar hom de politicastres espanyols que només saben malparlar de Catalunya àdhuc llançant-nos ' no volem la independència per la cultura i llibertat sinó perquè volem més fons ' .. quan són ells que només i tan sols ‘ accepten ‘ nostres diners catalans ..!)
Massa sabem que espanya són ells i .. no se n'amaguen ( i així i tot encara tenen el cinisme de dir ' no quieren ser españoles ' ! ) ! PD : a hores d'ara tothom sap que només ens volen nostres rendiments, nostres diners i .. per viure de/ com " hidalgos " ( només cal veure el percentatge de càrrecs .. de funcionaris .. de contractats laborals per ses administracions públiques . . . massa d'ells col·locats sense cap mena de tasca/ funció ! ) !
Jordi
Fotem el camp d'una vegada
Xut
Ai mira: a Ñ no li agrada el que ens és propi. No cal donar-hi més voltes ni intentar res. Volem marxar per això i perquè tampoc ens agraden ells. Doncs ja està. I ara no sortiu a plorar pq no ens estimen. Ni ganes. A divorci ens conviden.

envia el comentari