Unitat estratègica

"La majoria de partits independentistes s'entesten a defensar unes idees i unes opcions partidistes, que són molt legítimes però que ara poden impedir avançar."

"Unitat, unitat" ha estat un dels crits més repetits durant les concentracions que els darrers dies s'han dut a terme davant de les presons de Lledoners, Puig de les Basses i el Catllar. No és baladí, perquè està passant que al mateix temps que els dirigents polítics fan els seus discursos i apel·len a les emocions, la ciutadania reclama unitat estratègica. I és clar, qualsevol observador del que passa a casa nostra no pot deixar de dir i expressar que la diferència de discursos comença a ser preocupant. No en va, és la constatació fefaent i perillosa que l'independentisme polític -o una part d'aquest, per ser justa- i l'independentisme cívic, s'allunyen cada dia una mica més. M'explico.

 

D'ençà de l'1 d'octubre de l'any passat l'independentisme al complet s'ha posat d'acord almenys en dues coses. D'una banda, en assumir -amb una dosi d'autocrítica molt notable i a vegades exagerada- que vam pecar d'innocència davant d'un Estat espanyol que va utilitzar totes les seves eines (i més!) per reprimir una reivindicació que nosaltres enteníem com a legítima, pacífica, festiva i carregada de totes les raons del món. Mentre teníem clar què calia fer per arribar a la data del referèndum, potser no estava tan clara quina havia de ser l'estratègia a partir del dia dos, i quines havien de ser les respostes a un potencial embat de la maquinària de l'estat. D'altra banda, també ens hem posat d'acord en que vivim una etapa excepcional. El fet que hi hagi mig govern legítim tancat injustament en diferents presons, l'altre mig govern legítim a l'exili, cantants i activistes amenaçats, una repressió judicial i policial rampant, i tantes d'altres situacions estranyes per al segle XXI, ha trencat les regles del joc, ha modificat els lideratges i ha escapçat unes majories que havien estat votades en unes eleccions convocades de manera forçada arran de l'aplicació del ja famós article 155. 

 

Ara bé, és en la recerca de solucions i estratègies on arriben les diferències, on no hi ha un acord ferm i granític. I aquí és on em temo que les estratègies dels partits tenen molt a veure. Mentre el carrer, les mobilitzacions i la ciutadania reclamen unitat d'acció i unitat estratègica perquè ara és vital sortir de l'entrellat polític en què l'Estat espanyol ens vol arraconar i poder aplicar el mandat legítim de l'1-O, la majoria de partits independentistes s'entesten a defensar unes idees i unes opcions partidistes, que són molt legítimes i molt vàlides per a contextos "normals", però que ara, en el context d'emergència nacional, poden impedir avançar.

 

Una cosa està clara: la ciutadania s'ha fet gran durant el procés i ha madurat a cop de repressió. Avui, més que fa uns anys, és capaç d'entendre que la diversitat dels partits polítics i la diversitat d'idees és una riquesa per a qualsevol societat. Tanmateix, aquesta mateixa ciutadania també sent que cal solucionar el problema que tenim al davant i que cal fer tot -i més- per garantir la llibertat i la democràcia. Així doncs, i almenys per part meva, el reclam d'unitat estratègica és un clam d'unitat popular, és un clam del poble i per al poble. És per això que m'apunto a la reclamació d'en Lluís Llach quan afirma que "no es pot admetre res més que no sigui la unitat estratègica” perquè si no pugem tots a aquest carro, m'atreveixo a dir, estarem posant en perill el mandat de l'1-O i, en conseqüència, estarem endarrerint la consecució de la República.  




Comentaris
terrassenc
El que s'havia de fer el dia 2 estava claríssim, fins i tot constava en les lleis que es van fer, però no van voler, ni volen, aplicar-ho, per això resulta patètic demanar unitat als mateixos que ens van prendre el pèl. Estan perfectament units en no tirar endavant amb la República, no ho enteneu?. Puigdemont i Junqueras ja tenen els vots i no fan res.
Jordi Estelada
Muy buen artículo, Mónica Zapato
Narcís ( davant estat miserable, estat de qui recollim sos desterrats econòmics i estat que se n'apropia de nostres rendiments .. no tenim més ‘ arma civilitzada ‘ que l’ afinitat o tots a l’una!)
És obvi que qui divideix, impera ! PD : qui pot dubtar ser això allò que cerca nostre botxí ?

envia el comentari