Primàries pel Parlament

"Els polítics de tots els partits nominalment independentistes són com pollastres amb el cap tallat."

L’escenari polític català només es pot descriure amb una paraula: caos. Ningú sap on va ni què fer. Els polítics de tots els partits nominalment independentistes són com pollastres amb el cap tallat. Corren i corren desconcertats fins que caiguin dessagnats un dia d’aquests. Només els eixelebrats poden confiar-hi.

 

L’espectacle que ofereixen és tan lamentable que bona part dels seus votants han perdut la paciència. Veure l’intent d’assalt al Parlament és la constatació gràfica d’un règim desbordat i acabat. Sempre passa el mateix quan ments simples intenten gestionar situacions complexes. Els catalans, com que som una gent que ens han mantingut volgudament en una situació d’infantilisme polític, no sabem valorar quines són les capacitats que ha de tenir un dirigent. Per aquesta raó enlairem al primer que ens posen a la televisió i ens diu allò que ens plau escoltar i no pas el què cal escoltar. Som com nens que no volem saber que els reis són els pares.

 

Molts d’aquells que promocionen per ocupar un escó de diputat a Barcelona o a Madrid sovint no tenen on caure morts, i veuen aquella oportunitat com una plataforma per poder tenir la vida solucionada. Si mai perden el càrrec, sempre els quedaran les tertúlies remunerades o qualsevol menjadora oficial amb nom d’oficina governamental. Afarta’m i digue’m moro, pensen.

 

Amb tot això, el que pretenc és descriure una situació on afirmo rotundament que la independència de Catalunya és absolutament impossible de realitzar mentre al capdavant d’aquest procés hi hagin oportunistes, mediocres i pocapenes. Si no estem disposats a acceptar aquesta situació, continuarem essent còmplices de la nostra pròpia destrucció.

 

Per substituïr-los ens cal tenir més afany de poder, més voluntat de dirigir. La gent catalana, per les vicissituts històriques, ha estat més pendent de combatre el poder que no pas de prendre’l. És així com el poc que tenim se l’acostumen a apropiar els que només acrediten el mèrit de “saber-se colocar”. Molts d’ells són orfes de biografia. “Qui és aquest o aquesta?” es pregunta sovint el votant quan veu un nou càrrec electe.

 

Qui pretengui liderar ha de saber “llegir” el moment polític. Ara, Catalunya viu una situació de feblesa institucional. Tothom intueix, encara que sigui de forma inconscient, que el to i el discurs dels que diuen que “implementaran la República” no poden conquerir res. La sensació de substitució va prenent forma i és quan el mecanisme de primàries genera més simpaties. Perquè interpreta intentar acabar amb l’absència d’un mínim talent directiu en la classe política i enganxa amb els protocols d’elecció dels sistemes de representació més prestigiats.

 

Així, personalment, celebro la idea dels promotors de “Primàries per la República” de cara a les eleccions municipals. Però, malgrat que l’essència de la seva iniciativa és encertada per el que he dit anteriorment, ha quedat superada per l’escenari polític actual. Fins i tot, afegeixo que han estat víctimes del nostre tradicional poc afany de poder. Intentar erosionar la partitocràcia processista pels municipis és una estratègia que no regenerarà res. Voler competir amb batlles i regidors de municipis on l’independentisme està molt arrelat i on se’ls percep (i sovint amb raó) com a promotors d’un estat català, és abocar-nos a una lluita entre hòbbits. Poc més o menys tot continuarà igual. Tanta por fa enfrontar-se obertament a la pèrfida i miserable partitocràcia? Sembla com si ningú volgués dir la veritat que no és cap altra que la impotència i el cinisme d’Esquerra i de les diverses mutacions convergents,  i la ineptitud de la CUP per castigar-los. Sempre s’acaben protegint-se i justificant-se entre ells.

 

El tap que impedeix la fundació d’un estat català no es troba en un ajuntament d’Osona o del Vallès, està situat en la pobresa conceptual i caracterològica d’una majoria dels seus principals representants institucionals. Unes primàries al Parlament que conformin una llista electoral sense cap vinculació, acord o unitat amb tres partits que acumulen fracás rere fracàs, és l’únic embrió possible per a la fundació d’un estat català. No és l’hora de canviar un consistori, és l’hora de canviar un Parlament.




Comentaris
terrassenc
Completament d'acord amb que els representants actuals no tenen sentit d'Estat, només de partit. No sé l'efectivitat de fer primàries, però sí entenc que els partits s'han de fer l'harakiri. Llistes obertes i amb els representants depenent dels votants i especialment necessari, sistemes de recusació. És inacceptable que un cos electe pugui no complir el promès i mantenir-se fins esgotar la legislatura. Ara, sense República Catalana, no hi haurà res de res.
Anna C.G.
Aquest senyor sí que té les idees clares. Cal gent capacitada i compromesa amb la República al nostre Parlament.
Francesc
Bona tarda Espot! Em sembla un escrit molt bo, jo personalment connecto molt amb tu amb la manera de veure les coses, d'alguna manera es com si posessis paraules al meu pensament. Però com podem tombar tots aquests tentacles tant potents de la partitocràcia que corrompen tot el país? Aquesta gent no son dignes de representar-nos Salut i Estat Català!
Gerard
És com ho diu, Santiago. Fa vergonya el nostre parlament, perquè són una vergonya els qui seuen als escons. A poc a poc, veient la ineptitud, la covardia i la manca d'intel·ligència de la classe política catalana, es fa evident la derrota, que és una victòria clara i contundent al carrer. Tanmateix, si aquests pallussos no se'n surten, la presó és on haurien de penar les seves mentides, incapacitats i traïdories. La gent no va defensar les urnes perquè uns miserables es riguessin d'ells!
Joan
La solució crec que és rebentar-ho tot via llista de l'ANC, amb gent preparada i compromesa disposada a treballar per 1.500 euros i no ocupar el càrrec més d'una legislatura. I, per descomptat, les decisions importants se sotmeten a les assemblees territorials de l'ANC.
Joan
La solució és a les nostres mans: deixem de votar ERC i JxCat i problema solucionat.
ATC
Hi ha un panorama on es decidirà tot: el carrer. Després de guanyar les europees i municipals, es dictaran les sentències judicials; possiblement hi hagi més presos; el PSOE ha de caure; el pactisme d'ERC serà inútil. La gent reaccionarem i, enfrontats a l'Estat, els partits hauran de desobeir perquè arribin suports internacionals.
Narcís ( doncs res .. estudiem com funcionen ' les primàries ' o mena de primàries a desenvolupar i .. qui dia passa any empeny ! )
No estic d'ànims per llegir sempre el mateix o d'ingressos, de diners, de .. i, què dir-ne, malparlar de nostres representants, de nostre Govern ! PD : a veure si resultarà acabar l'autor com aquell .. López Tena !
Angels
ATC, això que dius comporta esperar 6 mesos (o més) i la gent ja no estem per romanços i esperes. Espero que l'ANC sàpiga encanalar la frustració de la gent.
Ona
Què més voldríem que tenir a les nostres files una ment clara com la de López-Tena, benvolgut Narcís.
ATC
Tens raó, Àngels, no es pot esperar més i hem de continuar exigint als partits un canvi d'actitud immediat.

envia el comentari