Deixar de creure en la República i començar a pensar com fer-la efectiva

"Cal que la República Catalana sigui una utopia concreta, engendrada des de la nostra pròpia acció política i des de l’aquí i ara."

“Havíem deixat de creure en Déu, perquè ja érem feliços” (Alda Merini); podríem jugar a parafrasejar-ho en el nostre context, perquè, en gran mesura, el poble català ha deixat de creure i ha passat a ser. Som República... O fem República? És important, especialment en l’àmbit de la pedagogia, la diferència entre “creure” i pensar: però, pensem –o creiem?– que la República Catalana és possible fer-la efectiva, a partir del mandat de l’1 d’octubre, amb la base social i la correlació de forces actuals? La desorientació del moviment republicà respon a la falta d’acord i, sobretot, a la manca de concreció de la resposta que mereix aquesta qüestió.

 

I de la desorientació, a les veritats abstractes: d’entre tots els plantejaments (d’on venim, on som i què cal fer), emergeixen creences de tota mena que, si bé es presenten com a veritats, no travessen el llindar de l’abstracció, en tant que no es tradueixen en una estratègia concreta que les puguin fer realitat; són respostes viscerals i contingents d’una lectura encara massa psicològica dels fets d’octubre, moment en què vam veure l’ullal del llop: uns creuen que no érem prou forts com per guanyar, d’altres creuen que sí que ho érem i que no ho vam saber aprofitar. D’aquí se’n desprenen les veritats abstractes consegüents: la dels que creuen que hem de ser més i la dels que creuen que caldrà aprofitar un nou moment.

 

Veritats abstractes i veritats concretes. Una de les grans aportacions d’Engels fou entendre que si hi ha alguna veritat universal en la condició humana és que les “veritats” mai són universalment vàlides per a tots els temps, ja que justament aquestes són fruit de cadascun dels moments històrics. Concretem, doncs: si coincidim en allò que volem ser, la República Catalana, com pensem que podem fer-la efectiva –segons les dues grans concepcions–, arribat el moment o la majoria suficientment àmplia?

 

Interroguem-nos si, amb les mateixes condicions que vam tenir l’octubre de 2017, en un moment de màxima efervescència social (com podria ser la sentència contra els presos polítics), seríem capaços de culminar allò que vam deixar a mitges, ara sabent que ho hem de defensar fins al final. O bé, considerem que un bon dia (no sabem quan), assolim una majoria social prou àmplia (no sabem quanta) com perquè no es pugui posar en dubte la nostra legitimitat, aleshores seríem capaços de fer efectiva la República?

 

És evident que hi ha un problema d’alienació de fons en aquests dos grans plantejaments: d’una banda, perquè desplacen la capacitat de decisió a tercers (ja sigui als no convençuts o als tribunals espanyols); d’altra banda, perquè situen el control dels esdeveniments a un context futur (ja sigui a “l’adveniment” del nou moment o de la majoria social incontestable). I és que ni “majoria social incontestable” ni “nou moment” són veritats concretes, en la mesura que rauen fora de l’abast de les nostres mans i del nostre horitzó. A més, pressuposen mecànicament que les condicions d’ahir trasplantades a l’endemà seran igualment vàlides, i això no ho sabem del cert.

 

I és que la diversitat de majories socials i de condicions concretes que al llarg de la història han fet efectius els processos d’independència ens haurien de dissuadir de pretendre fer prediccions de futur. Cal centrar-nos, doncs, a l’aquí i ara, al moment concret en què ens trobem i adonar-nos que, independentment de la majoria que siguem o de les condicions de mobilització en què ens trobem, el denominador comú és i serà la necessitat d’organitzar-nos: organitzar la República significa deixar de creure i posar-nos a pensar, conjuntament, com fem realitat el nostre objectiu, independentment de les creences de cadascú; independentment de si arriba un nou moment com el d’octubre o de si obtenim una majoria social suficientment àmplia.  

 

Utopia abstracta i Utopia concreta (Ernst Bloch). Alienar-nos de les nostres decisions sobre com fer efectiva la República és com jugar a camp contrari. Com més abstracta i com més basada en creences sigui la nostra lluita política, millor per l’enemic. La “lògica de l’impossible” forma part de la seva estratègia, és a dir, el fer de la independència una utopia abstracta. Per això l’independentisme podia conviure pacíficament amb el règim del 78 i per això l’espanyolisme més radical ens cita contínuament al President Tarradellas: en la mesura que no pogués concretar el seu objectiu polític, l’independentisme podia operar lliurement. I això valdria per a qualsevol bandera de canvi polític i social. Per això, i no per mera obstinació irracional, l’argument espanyolista preferit és que “la independència és impossible” i que l’única via possible és la reforma constitucional (que saben que tampoc és possible).

 

El referèndum pactat amb l’Estat, una utopia abstracta? No necessàriament, si entenem que en un moment o altre, pot ser un desllorigador vàlid per al conflicte nacional. Però definitivament ho és d’abstracta, si la seva defensa esdevé unívoca i en el terreny de joc de l’enemic, és a dir, de l’impossible. Com hem dit abans, alienant-nos de la nostra pròpia voluntat ens fem un flac favor, ja que si bé ens dotem d’una certa tranquil·litat (legal) per seguir existint com a independentistes creients, la no concreció ens porta a la inoperància més absoluta. Cal, doncs, que la República Catalana sigui una utopia concreta, en tant que realitzable, engendrada des de la nostra pròpia acció política i des de l’aquí i ara.

 

Organitzar la República és, així doncs, la manera d’esdevenir independentistes pensants, sense necessitat de convergir plenament en les nostres creences sobre el possible o l’impossible, sinó limitar-nos a fer allò que està al nostre abast; a saber, enfortir el moviment popular republicà, crear mecanismes permanents de diàleg entre forces polítiques, les estructures de contrapoder republicanes, etc. Com que no sabem del cert, més enllà del que creiem, si el moment que vingui serà el definitiu ni si la base social que tinguem aleshores serà la definitiva, almenys sí que podem des d’ara mateix cercar i crear les eines que ens permetran generar les condicions per fer efectiva la República Catalana. Així sí que deixarem de creure, perquè ja serem República.




Comentaris
Sobretot Roger ...
... deixa de creure en els Reis Mags i lo Caga Tió.
ATC
La intenció és bona, però l'article és francament espès. Moltes cursives, parèntesis i certa divagació. Crec que falta fer molta feina per dotar la mobilització d'efectivitat, però el debat sobre l'estratègia per desobeir l'Estat s'agilitzarà quan tornin a venir "hores greus". Han de passar coses, i farem coses, que deia aquell.
Narcís ( nostres governants massa saben " la voluntat d'un poble dóna l'autoritat al poder polític " ! ) ( em sembla l'hauré de deixar de llegir .. no estic per totxos o palla tan innòcua ! )
Seria d'agrair a l'autor menys xerrameca o palabrería tot usant els lectors d' excusa per a aconseguir interessos personals/ privats/ particulars ( d'índole acadèmic ? ) .. quan el missatge és d'allò més senzill que no pas sa praxi, praxi que no explica gens ni mica com realitzar-la ! PD : és clar cal aprofitar el moment ( carpe diem ), és clar cal viure l'avui, ara i ací, és clar cal posar-se a l'obra .. per ventura nostres representants no ho intenten ( òbviament tot/s som una contingència )?
Si dices cinco veces "La Crida" delante de un espejo en una habitación oscura....
... aparecerá Puigdemont e implantará la República. Esta vez si que va en serio. Páselo a sus contactos, Sr Castellanos, antes de que los del Club Super3 le pisen la primicia.

envia el comentari