Quants presidents té la República Catalana? Un? Dos? Cap? Existeix la República Catalana? És independent? Alguns processats pel Tribunal Suprem van assegurar davant del jutge que la declaració d’independència va ser merament simbòlica. Però el Tribunal Constitucional acaba d’anul·lar-la. Anul·lar símbols és difícil. Quins son els drets dels presos i exiliats polítics?
Tot son qüestions que dibuixen una situació confosa, d’una complexitat innecessària que evidentment se li ha anat de mare al govern espanyol. A l’interior perquè la judicialització del procés i la conseqüent politització de la justícia, errors majúsculs, típicament autoritaris, no deixen marge de maniobra política (en el cas que existeixi) i deslegitimen la via jurídica. A l’exterior perquè l’impacte mediàtic de la internacionalització del procés s’afegeix a una desafortunada gestió jurídica i diplomàtica que ha causat frecs amb diversos països.
El govern espanyol manté el 155 a tots els efectes, no mostra cap voluntat de diàleg i es reuneix en sessió extraordinària per impugnar de forma immediata l’aprovació de la reforma de la Llei de la Presidència i qualsevol altra decisió del Parlament que li desagradi. Els tribunals estan animats d’igual zel repressiu de l’independentisme. El jutge Llarena segueix processant gent i insistint en l’entrega de Puigdemont, si no és pel presumpte delicte de rebel·lió, pel també presumpte de malversació. En el seu zel perseguidor, el jutge s’exposa al ridícul. De la mateixa manera que va acabar veient violència on hi havia no violència, ara veu malversació on no hi ha hagut despesa. Deixant al marge la magnitud i la quantitat de les suposades proves i son irrisòries, queda la qüestió de que l’acusació parlant en propietat tampoc és de malversació, sinó de “temptativa” de malversació.
La veritable temptativa aquí és la d’enfrontar-se a un moviment independentista com el català reduint-lo a una qüestió d’ordre públic que es resol mitjançant la repressió policial i penal. Ajudant-se per això d’una causa general contra l’independentisme en un procés típicament polític. Temptativa que no deixa dubte respecte a les intencions del bloc del 155 que no té la menor intenció de retirar-se.
Aquest és el talant del nacionalisme espanyol i aquestes les circumstàncies en les que viu l’independentisme. Amb dues opcions: República, Puigdemont i noves eleccions o govern en el marc autonòmic, asfíxia de l’independentisme, impossibilitat de seguir amb el procés i noves eleccions.
Tingui’s en compte que l’existència de presos i exiliats polítics és un obstacle que impossibilita tota la normalització política. És impensable una República Catalana amb els seus dirigents polítics empresonats i també ho és un govern autonòmic que no comenci per exigir el seu alliberament. Aquí entren els tribunals que no solament no son proclius a deixar anar les seves preses sinó que pensen seguir processant gent (càrrecs públics, representants, etc.) per motius diversos.
En una situació normal, amb un sistema polític normal, una opció com la del govern “efectiu” podria confiar en la voluntat negociadora de l’altra part. Però l’altra part de l’Estat espanyol, els màxims representants del qual (del rei als polítics) son bel·ligerants contra Catalunya, sense cap intenció de negociar i, encara que la manifestessin, òbviament no serien creïbles. Confiar en la voluntat negociadora de l’Estat, tenint en contra les tres quartes parts del Parlament, sense comptar amb els de Podem, encara que sense molta seguretat és confiar en l’impossible.
El resultat de les eleccions catalanes anticipades en les quals es concentrarà l’atenció mediàtica exterior és justament allò que l’opinió pública internacional pot exigir: un referèndum net, amb un resultat a favor o en contra de la independència que decideixi definitivament la qüestió. És poc el que es perd en el pitjor dels casos, que l’independentisme no guanyés, de manera que el que no es perdrà serà la condició autonòmica. L’argument segons el qual un govern per acord és més efectiu que un altre per haver perdut les eleccions, introdueix una diferència que és poc probable.
Si la independència de Catalunya va ser o no simbòlica, si ho va ser la República, si ho és avui la República a l’exili, només es pot dilucidar mitjançant la presidència de Puigdemont. Sense ser això possible per causa de força major, mitjançant unes eleccions amb una llista de país, per fer República i alliberar els/les presos/es polítics/ques.
