Espanya 2018: El Gran Germà et vigila

"Ahir van ser els bascos, un altre dia seran els catalans, què més dóna, la qüestió és tenir un enemic a l’abast"

«Era un dia d’abril fred i lluminós i els rellotges estaven tocant les tretze». Així comença la primavera de “Mil nou-cents vuitanta-quatre”, la famosa distòpia publicada el 1949 pel periodista i brigadista internacional britànic Eric Blair (George Orwell). Gairebé setanta anys després, la primavera catalana (re)viu també el seu particular “1984”, en ple 2018. Literalitat (i historicitat) a banda, l’obra d’Orwell reflecteix la naturalesa absoluta del poder, sigui quina sigui la seva forma. I, paradoxalment, després que el món occidental (capitalista) hagi decretat la fi de la història, havent enterrat els metarelats ideològics i, amb aquests, els “totalitarismes”, el que el discurs oficial (la ideologia hegemònica) oculta és el triomf del totalitarisme a escala global. El fenomen orwellià, doncs, pren actualment més sentit que mai.

 

Perquè sota l’aparença d’una civilització democràtica i pròspera, les potències occidentals enquadrades en el sistema de dominació imperialista (UE-OTAN) s’han anat configurant –especialment a partir de la descomposició de l’URSS i del camp socialista (1989-91)– en un monstre transnacional que, mentre ‘devora’ els recursos naturals i el treball de la major part de la població mundial (a sang i foc), ‘digereix’ els pobles d’occident en una espècie de “líquid element” que els impedeix adonar-se de la ficció del seu propi benestar i dels mecanismes que tenen els grans capitals monopolistes per reproduir aquestes condicions de desigualtat entre éssers humans.

 

L’abstracció del poder dels gabinets presidencials als obscurs despatxos dels gratacels, pot generar la fantasia d’un “imperi” en què els centres de poder s’han vist desdibuixats (Negri i Hardt), però la seva inconcreció o les tenebres que envolten els veritables centres de decisió de la nostra contemporaneïtat no significa que hàgim de renunciar a assenyalar els fantasmes de carn i ossos que, actualment, dirigeixen les nostres vides: els oligarques de les grans corporacions transnacionals (Samir Amin). Perquè justament aquest eclipsi del poder real és la fantasia d’uns governs escollits democràticament i d’una ideologia hegemònica que ens fa pensar que vivim en “el millor dels mons possibles”. En això consisteix el caràcter totalitari del present.

 

I no només això: la irrupció de les xarxes socials en un món interconnectat, sense restar la menor importància a les oportunitats que això genera (per a la democràcia, per a la igualtat d’oportunitats, per a la comunicació humana, etc.) ha alimentat la fantasia de la llibertat d’expressió –com la que em pot provocar escriure aquestes línies–, quan en realitat aquesta és tan fictícia com la resta de llibertats (polítiques, socials, econòmiques) de què creiem disposar. El món virtual és cert que ha eixamplat com mai s’havia vist abans els espais d’expressió, però paral·lelament també ha dinamitat la separació entre la vida pública i privada, tot assegurant un control cada cop més absolut de la nostra vida per part del poder (econòmic, valgui la redundància): de les nostres formes d’oci, de les nostres preferències de consum, de l’orientació sexual de cadascú, dels nostres posicionaments polítics, etc. En definitiva: un control absolut del nostre ésser, en tant que consciència, en tant que pensament.

 

D’aquesta manera, podem delimitar els veritables límits de la llibertat –que és, en sentit orwellià, “esclavatge”: al consum, als estereotips sexuals, als valors hegemònics, etc.– a la frontera del seu potencial de subversió de l’ordre establert. A vegades depèn del què diguis, d’altres depèn del qui ho digui. Però no sempre és així: sovint és irrellevant, tant el què com el qui, ja que l’arbitrarietat és un factor decisiu per aquesta forma de repressió. Mirem aquest marc concret del projecte totalitari, anomenat Regne d’Espanya: titellaires, cantants de rap, usuaris de les xarxes socials, etc. Tots ells tenen en comú haver fet ús de la llibertat d’expressió¸ per formular missatges en si mateixos innocus (com aquestes línies que estic escrivint), però “perillosament” arrelats entre el pensament de la població. «El crimpensar –diu Orwell– no implica la mort, sinó que és la mort.» I és que la mort de la consciència és que t’adonis que no serveix de res pensar o expressar-te d’una manera tal que allò que penses o que expresses és completament impossible, ja que la monarquia borbònica, la unitat d’Espanya i els interessos de l’IBEX 35 que les institucions de l’Estat emparen, són immutables, eterns.

 

A més, tot i poder pensar i expressar-te ocasionalment en llibertat, aquests pensaments i aquestes expressions poden de cop i volta transformar-se en crims: en “odi”, en “terrorisme”, en “sedició” o en “rebel·lió”. No cal que estigi escrit a cap llei: la novaparla és un dels principis fonamentals del totalitarisme i consisteix en assignar nous significats i destruir-ne de vells, per l’interès de reproducció de l’ordre establert. Com també la “llibertat”, la “democràcia” i la “justícia”, es transformen en simples conceptes reversibles, a conveniència del poder (com ho demostren les novel·letes de ficció del jutge Llarena). El mateix val per als partits i moviments polítics, ja que poden ser tan independentistes com vulguin, mentre no se’ls acudeixi portar a terme la independència.

 

Depèn del context, per tant: allò que ahir formava part de la llibertat d’expressió, avui és un crim imperdonable. I el mateix “crim” –o realment crim, sense cometes– comès per l’extrema dreta o pels dirigents del règim, continua essent ignorat per la policia del pensament, ja es digui civil o nacional. Heus aquí el segon principi fonamental del totalitarisme orwellià: la mutabilitat del passat. “Sense violència es pot parlar de tot”. Mentida. “Hi va haver violència el 20 de setembre”. Mentida. “Els polítics imputats es poden presentar lliurement a les eleccions del 21-D”. Mentida.  I així un llarg etcètera de falses veritats (és a dir, mentides) que, en un moment donat, s’han afirmat i, posteriorment, s’han tornat a afirmar dient el contrari, ignorant el que s’havia dit prèviament.

 

Finalment, tenim el tercer principi del totalitarisme owerllià: el pensardoble. És el que practiquen de manera quasi natural els representants del règim: afirmen una cosa sabent que és mentida, però la converteixen en veritat quan convé, de la mateixa manera que poden perfectament ignorar que van afirmar la cosa contrària recentment. Aquí podríem parlar també de màsters falsificats. Però què més dóna que menteixin conscientment, quan hi ha un Ministeri de la veritat, format per tota la premsa espanyolista en massa, que s’encarrega de reafirmar, de desmentir, de falsificar i de tot el que calgui per construir les noves veritats o postveritats que convinguin al poder? Censurar-los per aquest fet, intentar treure a la llum la veritat dels fets, tot això resulta innocu quan tens tot l’aparell propagandístic d’un règim contradient-te: “La ignorància és la força”. Per això, el missatge que es dóna als ciutadans és un altre: penseu doble. “Voldríeu una República, voldríeu la independència, doncs vulgueu-ho. Fins i tot expresseu-ho tant com vulgueu, mentre no hi hagi cap perill real que les vostres aspiracions es puguin portar a la pràctica. Aleshores, sigueu conscients que desitgeu coses impossibles, i millor, perquè si fossin possibles, aleshores correríeu el risc de crimpensar”. En definitiva: penseu diferent. O encara pitjor: no penseu.

 

I tot això val pels representants electes, pels artistes, pels líders cívics, pels sindicalistes, pels manifestants, a saber, per a tothom qui vulgui arriscar-se a expressar-se públicament o en nom d’un col·lectiu dissident. Però també val per a tots i cadascú: pel mestre, pel mecànic de cotxes, per l’usuari de les xarxes socials, pel ciutadà que porta un llaç groc pel carrer, val absolutament per a tots: “El Gran Germà et vigila”. I mentre et commina a no pensar, a no voler que els teus pensaments no siguin més que meres creences impracticables, alhora t’alimenta de malestar per poder fer emergir els sentiments dissidents: “La guerra és la pau”. Ahir van ser els bascos, un altre dia seran els catalans, què més dóna, la qüestió és tenir un enemic a l’abast: “demà pots ser tu”, com diu la campanya. I de ben segur que ho seràs: Oceania necessita justificar les victòries contra l’enemic (intern o extern, sempre canviant), per poder passar a anunciar que avui es rescataran els bancs que ens van portar a la crisi i demà s’atonyinarà un poble indefens que vol votar.

 

La realitat del que passa a l’Estat espanyol és un símptoma del fantasma totalitari que fa anys que recorre occident. Entre misèria i guerra, sobreviu una falsa societat del benestar cada dia menys real, cada dia menys benestant. I mentre la consciència hegemònica segueix pensant viure en el “millor dels mons possibles”, cada cop hi ha més Winstons Smith que, com el poble català, han començat a prendre consciència de la realitat i han sentit la necessitat d’expressar-se lliurement:

 

«Per un moment va sentir una mena d’histèria. Va començar a escriure ràpidament i amb mala lletra: em mataran se me’n fot em clavaran un tret al clatell se me’n fot mori el Gran Germà sempre et disparen pel clatell se me’n fot mori el Gran Germà» (Winston Smith a “Mil Nou-cents Vuitanta-Quatre”)




Comentaris
Ni van ser els bascos ni seran els catalans
ETA no representa el poble basc. Els diferents partits secessionistes catalans no representen el poble català (= poble espanyol resident a Catalunya). Cony nen, els teus màsters i doctorats semblen els de Cifuentes.
Torni's a llegir 1984
T'has oblidat que 1984 representa una distopia COMUNISTA, no CAPITALISTA. Per molt que els d'esquerres vulgeu fer-nos creure el contrari, el capitalisme es basa precisament en la llibertat. Llibertat de comerç, de treball, de propietat privada. I és gràcies a aquests principis que avui vivim en el millor moment de la història mundial. Rècords de població alfabetitzada, reducció de la pobresa extrema, més accés a la informació i a béns que els nostres avantpassats ni tan sols podien somniar.
Narcís ( verament .. no sé a què hi juga l'autor tot fent un " popurri " d'allò laboral- econòmic - social .. amb un estat que només cerca anihilà'ns-e i espolià'ns-e mitjançant l’apropiació de nostres rendiments així com d’usurpació i plagi .. pro fatxendejar ser ells els capdavanters . . ! )
Ras i curt : 1. de debò cal sigui tan llarg ( on n'és allò de ' poques paraules i ben dites ' ? ) ? 2. no cal embolicar-se tant : aquests manaies no mereixen tanta dedicació ' il·lustrada ' .. no són adults ni madurs que sí infantiloides i dolents, sia per ignorància, sia per interès bastard ! i 3. si us plau, no barregem, no posem a la mateix nivell, aquests fatxenders sanguinaris de baixa estofa amb occident .. o cerca esfumar/ esvair sa dictadura, son absolutisme, sa .. tirania ?
Mol be dit ruyé Castelláns
Quina visió, dons, mes aguda tu, aque articla as deurái astudiá a l'escola catalana, fins i tot

envia el comentari