És possible el reconeixement internacional de la República Catalana?

"És rotundament fals que el món sencer ‘rebutgés’ la independència de Catalunya: sinó com s’explica la cadència, els matisos i els silencis de tants estats?"

Les hores posteriors a la declaració d’independència del 27 d’octubre, mentre la gent s’abocava al carrer a celebrar la proclamació de la República i les forces del règim es conjuraven al Senat per aprovar el “decret d’ocupació” del 155, es va anar generant una expectació mediàtica creixent en l’esfera internacional envers el reconeixement o no de la República Catalana. Malgrat que, a hores d’ara, sabem que la comunitat internacional va mostrar-se majoritàriament contrària a reconèixer la independència de Catalunya, qualsevol discurs triomfalista per part d’Espanya seria d’allò més fals i autocomplaent. Encara diria més: el que en realitat es va demostrar és que el reconeixement de la República Catalana era possible i ho continua essent.

 

Pot semblar arriscat afirmar això, atès que no podem aportar cap prova que demostri que hi havia –i que hi continua havent– una part de la comunitat internacional disposada a reconèixer-nos. Ara bé, sí que podem constatar el contrari, és a dir, que el reconeixement ni era ni és impossible: matisos destacables en les declaracions de diversos estats, pronunciaments tardans i silencis eloqüents que, en alguns casos, encara perduren. Aquests indicis haurien de ser intrigants –i de ben segur que ho són– pel govern d’un estat del centre del sistema internacional, integrant de la Unió Europea i aliat de l’OTAN, com ho és el Regne d’Espanya. I com que en política rarament existeixen les casualitats, caldria preguntar-se com és que gran part dels estats no van pronunciar-se de manera unànime, immediata i monolítica davant d’una crisi de tals dimensions, més tenint en compte la campanya diplomàtica i el posicionament sense fissures de l’executiu espanyol.

 

Perquè un territori es constitueixi en estat cal que reuneixi unes característiques fonamentals; a saber, una població estable que habiti un territori concret, unes institucions juridicopolítiques que tinguin la capacitat de controlar les fronteres i de fer complir la pròpia legislació, etcètera. Però hi ha una condició que no depèn ni de les circumstàncies històriques ni de la voluntat del territori que vol independitzar-se: el reconeixement recíproc per part dels altres estats. En dret internacional, aquesta darrera és la condició que, a la pràctica, es converteix en sine qua non; és a dir, un territori es converteix en estat quan la resta d’estats el reconeixen com a tal. Heus aquí la paradoxa de la República Catalana: és justament allò que tan sols depèn d’ella, el que no ha possibilitat el reconeixement internacional.

 

I és que a banda del text de la declaració d’independència que es va llegir i votar al Parlament, però que no es va publicar al DOGC, la República Catalana proclamada no va sol·licitar el seu propi reconeixement a la comunitat internacional. Tampoc va comportar cap efecte juridicopolític posterior, al no desprendre’s cap ordre executiva per part del Govern de la Generalitat: no es va prendre el control del territori, ni de les infraestructures estratègiques, ni es va desplegar la Llei de Transitorietat Jurídica de la República que preveia la constitució d’un Tribunal Suprem, entre d’altres mesures per encaminar el procés constituent del nou estat.

 

Mentre els dies passaven i la incertesa s’apoderava de la situació, mig govern va fugir a l’exili i l’altra meitat va ser empresonada, de manera que aquells silencis internacionals que persistien més enllà del 27-O es van anar transformant en declaracions de no reconeixement, mentre que d’altres simplement van afirmar no tenir constància d’una República Catalana i, una gran part, va optar per la fórmula de no pronunciar-se ni a favor ni en contra, sinó simplement afirmar que no tenien cap altre interlocutor que el govern espanyol. Fins i tot, governs d’estats en conflicte com l’Autoritat Nacional Palestina o el Sàhara Occidental van negar el seu reconeixement a la independència de Catalunya, a excepció d’estats no reconeguts per la major part de la comunitat internacional, com Abkhàzia i Ossètia del Sud, ambdós reconeguts per Rússia (que no és poc), però que mai van rebre una resposta oficial (que se sàpiga) per part del govern català. I a mesura que el 155 va fer efectiva l’ocupació espanyola sobre el territori català, els pronunciaments internacionals van anar desapareixent, malgrat que alguns silencis incòmodes han perdurat fins a dia d’avui, com és el cas d’una bona part dels països africans –entre els quals destaca Sud-Àfrica–, així com de la majoria d’estats membres de l’ALBA –com Veneçuela o Cuba–, entre d’altres països d’Àsia i d’Oceania.

 

En definitiva, els fets demostren que si la major part de la comunitat internacional va optar per no reconèixer la República Catalana, en bona mesura això es deu al fet que aquesta tampoc es va arribar a reconèixer mai a si mateixa. Això no significa poder afirmar amb seguretat que el reconeixement s’hagués produït automàticament si s’hagués fet efectiva la República, però sí que ens permet comprendre el veritable significat del pronunciament majoritari de la comunitat internacional; és a dir, podem afirmar que, en tot cas, aquest reconeixement és impossible –i no ens ha de sorprendre– si el territori que s’ha declarat independent no fa els passos necessaris per fer efectiva la seva independència. En altres paraules: si l’interessat assumeix el risc de fer efectiva la independència, això no és garantia que els altres estats el reconeguin, mentre que si no n’assumeix el risc, això sí que implica necessàriament el no reconeixement.

 

El reconeixement d’una declaració unilateral d’independència implica una ruptura de consensos internacionals, significa un moviment de fitxes al tauler de joc i, consegüentment, reconèixer la República Catalana també comportaria costos tant als estats petits i als dèbils, com als grans i als poderosos; a saber, la política “d’una sola Xina”, el conflicte txetxè a Rússia, el reconeixement al dret a l’autodeterminació del poble sahrauí, el reconeixement de la sobirania palestina, etcètera. I aquests costos, almenys a curt termini, històricament només s’han assumit quan la independència d’un país ha esdevingut inevitable, fet que tan sols es pot donar si el poble en qüestió, amb els seus dirigents polítics al capdavant, es decideix a assumir els costos repressius, econòmics i d’altra índole que implica guanyar la independència.  

 

Així doncs, és rotundament fals que el món sencer ‘rebutgés’ la independència de Catalunya: sinó com s’explica la cadència, els matisos i els silencis de tants estats? El no reconeixement no implica necessàriament el rebuig, de la mateixa manera que un no reconeixement d’entrada tampoc implicaria la impossibilitat que s’acabés reconeixent el nou estat. Això la història recent ens ho demostra amb molts exemples. És com quan s’afirma que la República Catalana es va dissoldre o que va ser derrotada arran del 155, quan en realitat no es va arribar a fer mai efectiva. I, tanmateix, això no significa que no s’hagi votat legítimament i legal, tant en referèndum, com en seu parlamentària.

 

La declaració del 27-O, doncs, si bé no va comportar el naixement de la República Catalana, sí que en va suposar la seva legitimació democràtica. I no és poc. Com afirmava fa unes setmanes Antoni Castellà a una entrevista a Catalunya Ràdio, des d’aquell moment, Catalunya ha passat a ser un territori en litigi: mai tants catalans s’havien sentit, no súbdits del Regne d’Espanya, sinó ciutadans de la República Catalana. Aconseguir arribar fins aquí és, sens dubte, el més difícil, ja que més enllà del debat de com fer efectiva la República, el més complex és assolir, com la tenim actualment, una massa social crítica favorable a la seva institució. Sinó mirem els casos del Quebec i d’Escòcia, on malgrat tenir els aparells estatals disposats a reconèixer el seu dret a l’autodeterminació, no van aconseguir sumar els suports necessaris per guanyar els seus respectius referèndums.

 

Aquesta legitimitat constatada, no tan sols per la força democràtica, sinó també per la resistència a la repressió esfereïdora de les forces d’ocupació espanyoles, fou difosa massivament per la premsa internacional, constituint una peça clau per a la conformació d’una certa empatia amb la causa del poble català, tal com s’ha vist reflectit en les editorials de nombrosos mitjans de comunicació de referència. D’aquesta manera, no podem descartar que gran part d’aquests posicionaments contraris al reconeixement de la República Catalana, i encara més aquells silencis que encara perduren, puguin acabar decantant-se en un moment donat cap al reconeixement efectiu, tenint en compte que si té alguna virtut el fet que no s’hagi fet efectiva la independència, és justament que dilata l’embat democràtic i, amb aquest, guanyen legitimitat les aspiracions populars, refermades un cop més el 21-D. Tanmateix, com s’ha dit més amunt, la persistència no és suficient per aconseguir el reconeixement internacional, ja que aquest no arribarà fins que no ens reconeguem a nosaltres mateixos com a República sobirana. 

 

D’altra banda, un element que de ben segur no formava part de les demandes de correspondència diplomàtica del govern espanyol, i que alhora va ser molt comú en els pronunciaments de molts estats, fou l’apel·lació al diàleg entre les parts en conflicte. Això implica, com a mínim, un reconeixement del que Espanya s’ha negat a admetre: la realitat d’un conflicte polític que no es pot resoldre manu militari. Els darrers fets judicials a Alemanya, Bèlgica, Suïssa i Escòcia contribueixen en enfortir aquesta legitimitat i, alhora, poden reforçar la demanda de diàleg per part de les autoritats europees. Un diàleg que, pels que coneixem el tarannà de la cultura política del règim del 78, podem tenir el clar convenciment que Espanya rebutjarà.

 

Tanmateix, potser així s’inicia a Europa un procés de desengany i de frustració amb la qualitat democràtica d’Espanya, equiparable al que ha fet extingir l’autonomisme al si del catalanisme polític. Com s’ha dit, a les oligarquies internacionals no els interessa un sacseig geopolític de les dimensions que implica el reconeixement de la República Catalana, però si no tenen cap altra alternativa, ens acabaran reconeixent. Sempre i quan, és clar, aprofitem aquest desgast internacional del Regne d’Espanya per enfortir la nostra legitimitat i, paral·lelament, refem una estratègia republicana capaç de culminar allò que vam deixar a mitges el 27 d’octubre.




Comentaris
Ramon
T'imagines que les barbaritats a les que està arribant Espanya facin caure ja el primer reconeixement? Llàstima que no podríem tenir la fotografia de tots i cadascun dels espanyols en rebre la notícia. La de tots, eh? La de tots. Vull dir que també la de Ramon Cotarelo. La de Ramon Cotarelo, l'única que seria d'alegria, també m'agradaria veure-la tot i que pel motiu contrari.
Narcís ( aquest estat és molt valent amb poble desarmat i indefens, damunt de pacífic i civilitzat ! ) ( aquest estat cerca morts/ assassinats nostres i .. després ja sí acceptar que ens n'anem per presió internacional ?) ( Millor seria estalviar-se aquests crims i ser pro DDHH! )
Tothom sap que Catalunya és independent malgrat no pugui fer servir aquesta per .. qui tingui orelles que hi senti ! PD : com pot existir un estat exercint de carceller i botxí d'una part de son territori ( part a la que tenen una malvolença fora mida ) i .. no importà'ls-hi, ser ben amples i dormir tant a gust? La resposta n'és ben senzilla : no tenen res de son cloquejat ' amor patri ' que sí de delinqüents !
Quien no se consuela es porque no quiere
Tú mismo lo has dicho, chaval: "Pot semblar arriscat afirmar això, atès que no podem aportar cap prova que demostri que hi havia –i que hi continua havent– una part de la comunitat internacional disposada a reconèixer-nos". Luego, todo es una paja mental y muy larga.
Sabot
Tranquils bons catalans =jxcat pdecat erc cup csqp be Tots menys ls del 155 Europa entendra i Ens ho facilitara. Saben Q CATALUNYA no es e pein Q estem n Tot x sobre d, ells. VISCA TERRA LLIURE
Pero no abans de que es reconegui pels propis representans politics, que s’estimen més escoltar a qui no els ha votat ( ibex, notaris, beautuful people i trasversals) que a la gent a la que representen.
Blanco y embotellado
"És rotundament fals que el món sencer ‘rebutgés’ la independència de Catalunya: sinó com s’explica la cadència, els matisos i els silencis de tants estats?" Pues porque les importa una higa, corazón. Del mismo modo que en 2014 nuestro Puigi, el Turull y demás cuchipanda votaron en contra de una moción para reconocer el derecho de los saharauis a celebrar un referéndum vinculante y el derecho de autodeterminación de los pueblos palestino y kurdo. Donde las dan, las toman.
Sí n’hi había , pregunteu ho
als eslovens i paisos nordics que es van quedar amb un pam de nas quant els nostrats es van fer enrera.
Negre
Mobilització continuada al carrer fins que se'ns reconegui: acció cívica i pacífica d'ANC, Òmnium i CDR's, per rebutjar la repressió, refermar valors i la moral de victòria. Un govern que no faci cap concessió a l'statu quo autonòmic, visualitzant el conflicte cada vegada que hi hagi un acte institucional, com el dels jutges o la visita del rei. No s'hi ha d'assistir. Tot depèn de la nostra intel·ligència per proposar, però també per no cedir en els fets.
General Moragues.
Em sembla que molts somieu truites, perquè infantilment us fa por encarar la realitat, mai Catalunya serà una república, mentre no tingui una força armada, per controlar el territori, i plantar cara a las forces armades espanyoles,..no us feu ilusións, Europa no ens regalarà res, i Espanya molt menys......mentre no tinguem mentalitat de soldat, ho tenim molt cru......
quant els nostrats es van fer enrera
Els nostres potser van actuar així perquè sabien de cert que no tenien cap suport internacional.
Ramon
Si no hi havia cap suport internacional no s'hauria d'haver fet ni l'1-O. Però un cop fet s'ha de defensar.

envia el comentari