No a la liquidació de la República de l’1 d’Octubre

"Si l’adversari no està disposat a abandonar la repressió, ni a obrir-se a aquests consensos que s’invoquen, la conseqüència de tot plegat té un nom: capitulació"

La convocatòria electoral imposada del 21-D va ser un gran desafiament pel moviment republicà, tant en termes d’estratègia política com de preservació del relat històric: oposar-s’hi podia semblar d’entrada el més conseqüent –s’havia declarat la independència i un govern estranger no podia convocar unes eleccions al territori de la República Catalana–, però alhora era massa arriscat, tenint en compte que després del 27-O el Govern de la Generalitat no havia fet els passos necessaris per implementar la República. Acceptar les eleccions, d’altra banda, suposava admetre que el territori català continuava legalment sota jurisdicció espanyola i, en conseqüència, s’acceptava el fet que la República encara no era una realitat objectiva, més enllà de la seva legitimitat democràtica.

 

Penso que va ser un encert concórrer-hi, ja que així no es van regalar les institucions a l’espanyolisme, ni es va cometre el greu error de boicotejar les eleccions imposades, quelcom que hauria suposat convertir els defensors de la democràcia en els seus sabotejadors i, per tant, un altre regal per a l’espanyolisme. Aquesta disjuntiva, però, provocà l’obertura d’un parèntesi que molts pensàvem que es tancaria l’endemà mateix de l’escrutini o, a tot estirar, just després de la constitució del Parlament, amb la revalidació de la majoria republicana; és a dir, amb l’acompliment immediat del programa dels partits republicans de restituir la legalitat prèvia al 155 i reprendre el camí cap a la implementació de la República Catalana, ratificada novament a les urnes.

 

Tanmateix, gairebé tres mesos després, no podem afirmar que s’hagi tancat el parèntesi, ni desglaçat aquesta fase de suspensió en què va entrar el moviment republicà l’endemà mateix de la declaració d’independència, malgrat les mobilitzacions multitudinàries que durant tot aquest temps han encapçalat els CDR i, diumenge passat, l’ANC. Sembla evident que es manté la confusió estratègica entre les forces republicanes, però no només això, ja que també s’han produït alguns moviments dins del camp republicà que, en comptes de voler tancar el parèntesi, el que volen és posar un punt i a part. Aquests moviments, a més, caldria qualificar-los de sísmics, en la mesura que estan fent
sucumbir els fonaments de la legitimitat republicana que haurien de permetre
recompondre l’estructura sencera del procés d’alliberament nacional, aprofitant el temps mort que podien proporcionar les eleccions del 21-D. L’epicentre d’aquest terratrèmol, sens dubte, l’hem d’ubicar a Esquerra Republicana de Catalunya.

 

Ja durant la campanya van mostrar certes vacil·lacions discursives, tant pel que fa al qui havia d’ocupar la Presidència de la Generalitat –van començar a fer trontollar el relat de la restitució–, com pel que fa a la seva defensa de la República proclamada, en prou feines mencionada als seus missatges electorals. El que amb antuvi podia semblar una estratègia jurídica, després es va anar assentant en noves vibracions sísmiques: les declaracions públiques de Joan Tardà sobre la necessitat d’eixamplar la base social, qüestionant així si l’actual era suficient, va ser tot just el començament. Tots els fets
indicaven bruscos moviments al sismògraf, amb cada cop més dirigents d’ERC
qüestionant la viabilitat d’investir Puigdemont, la necessitat de constituir un govern “efectiu” i, amb tot, invocant una nova fase política, com s’ha dit, en què no es tancaria el parèntesi sinó que es posaria un punt i a part estratègic.

 

Si tot plegat resultava confús, l’article signat per Marta Rovira i per Oriol Junqueras va clarificar una mica la novíssima posició d’ERC, almenys pel que fa al “perquè”: cal eixamplar la base social de l’independentisme, donat que actualment aquesta no és suficient per endegar la construcció de la República. La tesi central de l’article en qüestió és la següent:«Hem mesurat les nostres forces, hem constatat la nostra fortalesa però tambéles nostres febleses (...) necessitem més consistència i una majoria més sòlida,àmplia i transversal per superar una divisió en blocs (...) Com a país hem d'entrar en una nova fase. Tot allò que fem -tot- a partir d'ara ha de servir per ampliar la base.»

 

I la recepta que, de manera general, proposen per assolir aquest repte d’eixamplar la base social de l’independentisme, segons ells insuficient, consisteix en fer just el contrari del que s’ha fet fins ara. La nova fase ha d’abandonar la Revolució Catalana, la lluita política bassada en la dialèctica entre la tesi espanyolista i l’antítesi republicana, per dirigir-se a una nova política de seducció des de la construcció de grans consensos: «El que generi consensos i complicitats cap al projecte republicà, endavant. El que no en generi, descartem-ho»; i sobre el que no en genera, es refereixen, justament, a «declaracions altisonants i dels focs artificials que després de l’espectacle, no deixen en herència als nostres fills cap eina concreta». Sens dubte, s’estan referint a la Declaració d’Independència del 27-O.

 

Sense ànims de voler fer sang amb la idoneïtat d’haver assumit aquesta autocrítica i aquest gir de volant unilateralment, sense comptar amb el conjunt de les forces republicanes, en un moment en què era més necessari que mai vertebrar una estratègia conjunta, ni tampoc entrant en la qüestió que es formula bona part de l’electorat independentista, en relació amb el fet que aquesta nova estratègia no es va presentar durant la campanya, sinó just després de les eleccions, abordaré el punt que em sembla més rellevant: quines conseqüències té aquesta aposta d’ERC per a la construcció de la República Catalana?

 

En primer lloc, l’aposta de construir grans consensos, com s’ha vist, passa per acostar posicions amb els Comuns i el PSC i, això, té una primera conseqüència que ja s’ha començat a palpar: abandonar la via unilateral (sobirana) i la desobediència a les lleis injustes que ens mantenen subjectes a l’ocupació espanyola. Això ens porta a reciclar una anàlisi que ja s’havia descartat: l’esperança d’un canvi polític a Espanya (que continua sense intuir-se, sinó més aviat el contrari amb l’ascens de Ciutadans) i l’aposta
per una bilateralitat que mai es va rebutjar per indesitjable, sinó per inviable, ja que vam entendre que no es podia entaular cap diàleg (ni molt menys negociacions) sense un interlocutor. Consegüentment, si l’adversari no està disposat a abandonar la repressió, ni a obrir-se a aquests consensos que s’invoquen, la conseqüència de tot plegat té un nom: capitulació.

 

En segon lloc, tenint en compte això, acostar-se als Comuns i al PSC no significa mecànicament eixamplar la base social independentista, sinó una renúncia automàtica als propis objectius programàtics. Si s’al·legués que aquesta renúncia té un plantejament estratègic a llarg termini, significaria que es té la previsió que les bases d’aquests partits fluctuaran cap a l’independentisme (o directament cap a ERC), després d’un nou cicle de desenganys amb el marc polític espanyol. Això no és exactament el que s’havia dit que havia ocorregut des del 1978 i, més recentment, des de la liquidació de la reforma de l’Estatut? D’altra banda, això pressuposa un cert determinisme històric: que la societat avançarà necessàriament cap a posicions independentistes, com si l’adversari fos un agent estàtic, que no es mourà per convèncer ni per eixamplar la seva pròpia base, ja sigui mitjançant la pastanaga, ja sigui mitjançant el bastó.

 

En tercer lloc, m’agradaria conèixer exactament el balanç d’adhesions a la República que ha analitzat ERC, per arribar a la conclusió que la base social de l’independentisme continua essent insuficient. Però, en tot cas, el que més em preocupa és quina és la base social que considerarien suficient: un 50% dels vots a unes eleccions autonòmiques? Un 60%? Quin és el llindar que hem de situar per sentir-nos suficientment legitimats com per implementar la República? Perquè a aquest pas, acabarem afirmant que fins que no la proclamem per unanimitat, hem de desistir-hi. La trampa dels percentatges mínims és un parany de l’adversari, o trampes al solitari quan un mateix se’ls imposa. És que no vam guanyar el referèndum de l’1 d’octubre? És que no el vam ratificar a les urnes el 21-D? L’Estat és prou explícit quant a aquest fals dilema: l’únic percentatge que compta és el que pugui sortir d’unes eleccions estatals, ja que no reconeixen el poble català com a subjecte polític.

 

En quart lloc, no es pot negar mai la importància d’eixamplar la base social del projecte republicà, però si s’ha dit que l’adversari no és un agent estàtic, tampoc podem acceptar passar nosaltres a un pla de passivitat; és a dir, no podem esperar que canviïn de parer els electors, ni encara menys les maquinàries partidistes. Per interpel·lar efectivament les bases socials dels Comuns i del PSC no podem pretendre arribar a consensos amb els aparells dels partits, sinó de confrontar projectes i legitimitats, com a l’1 d’octubre. En aquest sentit, potser caldria fer-se la pregunta al revés: és prou la base social de l’espanyolisme com per aturar un projecte com el de la República Catalana, més si aquesta s’implementa a través d’un Procés Constituent profundament democràtic?

 

Caldria que ERC ens aclarís, doncs, quins són els beneficis d’aquesta “retirada
estratègica” que ens proposen, si és que hi són. Perquè a aquestes alçades, el moviment popular republicà és prou sòlid i madur com per no acceptar qualsevol relat derrotista, ni tacticisme partidista que ens pugui conduir cap a la liquidació d’aquesta República que vam votar i proclamar, gràcies al compromís dels representants polítics, però sobretot gràcies a l’abnegació dels valents defensors de les urnes de l’1 d’octubre. Cal mantenir la unitat i per això no podem caure al parany de les acusacions de traïció anticipades, però també cal ser ferms i crítics amb aquelles posicions que no semblen respondre als anhels de la immensa majoria del poble organitzat. I ara que hem fet passos decisius, com també els ha fet el Regne d’Espanya, no podem oblidar que la República és la via a la democràcia, i no el contrari. I que hi tenim tot el dret.




Comentaris
Ferran López
Clap, clap, clap! Les remenades jesuítiques d'ERC són insostenibles, però, senzillament, han canviat de bàndol, sigui per covardia, per oportunisme o vés a saber per què. Si no hi ha una revolta de les bases que elimini tota la direcció actual, o ERC està acabada, o contribuirà a ensorrar el país.
Ferran López
O sigui; diguem-ho clar: l'atzucac actual és conseqüència de la desfeta del 27 d'octubre. I la desfeta del 27 d'octubre NO té res a veure amb el percentatge de suport social a la independència (que ens en sobra i tot), sinó amb el fet que el govern de la Generalitat va decidir rendir-se sense ni intentar resistir, i que ho féu d'esquena del poble, tot traint els compromisos electorals (i legals) i sense tenir-hi cap dret.
La república de paper
El 1918 els bolxevics van jutjar a Déu (que no es va presentar) i el van condemnar a mort. A dos quarts d'un fred matí del 17 de gener de 1918 un escamot d'afusellament va matar Déu disparant 5 ràfegues de metralladora contra el cel de Moscou. Però com Déu viu als llibres doncs allà segueix vivent. La república imaginària de l'1-O només viurà en els mitjans. No es pot liquidar el que no existeix.
Narcís ( a hores d'ara .. la lletra ja n'és sobrera, ço és, tot n'és sabut , tot n'és dit, tot ho veu tothom .. doncs empentem/ donem-hi força a nostre exiliat president i consellers, si més no, res semblant a ' capitulació ' ! )
Tothom sap Catalunya/ PPCC no hi tenen res a veure entre si que no sigui la " violació d'aquell territori per territori aliè " .. i això hi té un nom, nom d'allò més delictuós, delictuós fora mida ( així doncs, tots els actes, actituds i accions d'aquest estat són òbvies ! ) ! PD : ara la qüestió és : fins quan ser abusats, befats, anihilats i espoliats sense que el " delinqüent pagui "? " sense que al delinqüent li surti de franc " ?
Marisa
"en prou feines"= amb prou feines. "amb antuvi " = d'antuvi. "hem de desistir-hi"= hem de desistir-ne. "si és que hi són" = si és que n'hi ha. No teniu corrector?
Francesc Macia
ERC= desengany i traicio!

envia el comentari