El Món - Notícies i actualitat d'última hora en Català
28-A: farem política espanyola o República Catalana?
  • CA

Una de les conseqüències més palpables de la desorientació estratègica dels partits republicans és l’autolimitació constant, a través d’imposar-se a si mateixos –i de retruc al conjunt del moviment popular– tot un seguit de falses dicotomies o dilemes impossibles que, de no superar-los, ens mantindran perpètuament estancats al marc mental i polític del 155. La llista és llarga i avorrida, de la mateixa manera que ho són les seves concrecions polítiques, cosa que a curt termini provocarà (com de fet ja està provocant) una decepció i malfiança generalitzada, producte de la immensa confusió que generen els discursos creuats entre líders polítics, més folgats de retòrica i de simbolisme que no pas d’una perspectiva clara de com assolir el nostre horitzó compartit.

 

El problema fonamental consisteix en confondre aquests dilemes autoimposats amb les contradiccions reals al si de la societat. L’exemple paradigmàtic d’això el trobem en la polèmica d’arrel: eixamplar la base social de l’independentisme o fer efectiu el mandat popular de l’1 d’octubre. D’aquí, en sorgeixen ramificacions infinites: llista única o separades, desobediència o govern efectiu, unilateralitat o multilateralitat, diàleg o confrontació, etc. El grau d’abstracció d’aquestes discussions és tal que, evidentment, la gent que ha de matinar cada dia per anar a treballar i guanyar-se la vida (que és la immensa majoria) o bé se’n cansa o bé s’emprenya. No per casualitat, un dels càntics més recurrents a les manifestacions independentistes dels últims temps és sempre el mateix: unitat, unitat, unitat!

 

Però com deia abans, tot això no són dilemes reals, sinó contradiccions que cal afrontar. Estancar-nos-hi, només podria indicar una manca de capacitat o de voluntat de superar-les; és a dir, un simple subterfugi partidista o una escapatòria tàctica de mirada curta. Perquè, certament, cal tenir clars els nostres objectius i contrastar-los sempre amb la realitat, per tal de poder decidir quins passos cal seguir en cada moment concret. Això, tanmateix, no pot significar que ens hàgim de conformar amb la realitat –i encara menys fer-nos trampes al solitari que distorsionin les condicions reals en detriment de les nostres aspiracions–, sinó pensar què podem fer per transformar-la i avançar.

 

Per començar, doncs, caldria abordar les paradoxes aparents, afirmant les dues cares de la mateixa moneda: ni llista única ni separades, unitat estratègica; desobediència sí, govern realment efectiu també; unilateralitat sempre que calgui, multilateralitat sempre que es pugui; disposició al diàleg i a la confrontació, permanent i a parts iguals, etc. I, finalment, eixamplar la base i fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre són també qüestions igualment prioritàries i inseparables. D’altra manera, ens quedarem eternament estancats en aquest joc de suma zero o de retòrica simbolista que propugnen aquells que, en realitat, són els primers que no saben quin és el proper pas a seguir. Recordem que juntament amb la consigna del “no passaran” hi havia una altra frase menys recordada, però segurament més important: passarem!

 

En aquest sentit, l’escenari polític més contradictori que se’ns presenta a curt termini serà al marc de les eleccions espanyoles del 28-A. Què hi anem a fer els independentistes a la seu del 155? La correlació de forces és pitjor impossible, de manera que no tan sols cal descartar tota esperança que el parlament sortint sigui més favorable als nostres anhels democràtics, sinó que molt possiblement encara serà pitjor. És més, se’ns pot posar en la tessitura que hàgim d’escollir entre mal menor i mal extrem, a l’hora de la investidura. O que se’ns sotmeti al xantatge d’aprovar o no uns pressupostos generals d’un Estat que espolia quotidianament la classe treballadora i el conjunt del nostre poble.

 

La resposta a tot plegat, com abans, és tan contradictòria com la realitat mateixa, fruit de la seva pròpia complexitat: cal que l’independentisme vagi a les eleccions espanyoles, no per fer política espanyola, sinó per ocupar un baluard més en la defensa de la República Catalana. Això significa que fonamentar-se en el desig que aparegui un govern espanyol benèvol és tan poc pràctic com pensar que la realitat és tan deplorable que no val la pena afrontar-la. Per tant, de la mateixa manera que és un error esquivar les contradiccions del 28-A recloent-se al propi cau de puresa ideològica, seria també un contrasentit que es considerés la possibilitat d’investir un govern espanyol o bé de facilitar la governabilitat del règim, participant activament –com un partit espanyol més– de la política parlamentària espanyola.

 

I si tot això que es proposa sembla paradoxal, encara més ho serà si hi afegim que l’única via per aconseguir entaular aquest diàleg que tan anhelem, per tal de trobar una solució política al conflicte, consisteix justament en impedir en la mesura de les nostres forces –les dels partits independentistes– que la política espanyola pugui desenvolupar-se amb normalitat, mentre hi hagi presos polítics, exiliats i es negui el dret a l’autodeterminació del poble català. Per tant, de la mateixa manera que cal internacionalitzar el conflicte, cal també “internalitzar” el conflicte. Es tracta de cobrir tots els flancs possibles per visualitzar la naturalesa autoritària del règim del 78 i les condicions d’ocupació a què es veuen sotmesos els Països Catalans sota la bota espanyola.

 

La vella política del peix al cove actualment seria impensable, tenint en compte que el que s’estarien discernint serien drets encara més bàsics que els de l’era del pujolisme. Consistiria, al capdavall, recular quaranta anys enrere, anivellant les nostres exigències polítiques a la regressió de drets que ha sofert el règim durant els últims temps. Així doncs, no és política espanyola el que hem d’anar a fer a Madrid, tampoc a pidolar engrunes ni un nou encaix. Pel contrari, cal anar-hi per confrontar el projecte democràtic de la República Catalana amb el règim autoritari del 1978. Ara com ara, tan sols el Front Republicà defensa aquesta posició política sense matisos: la del no passaran i, sobretot, la del passarem!

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa