Trilerisme democràtic i voluntarisme democratista

"No ens posem un llistó més alt que la resta de pobles de la humanitat, per demostrar el que ja hem demostrat innumerables vegades"

Fer-se trampes al solitari significa perjudicar-se a un mateix, de manera absurda, d’autoimposar-te obstacles a una jugada que tan sols depèn de tu. De manera similar, fer trampes al parxís resulta absurd, tenint en compte la mecànica de les regles del joc, però, a més, l’imaginari popular hi afegeix un component roí, una connotació vanagloriosa. Doncs bé, tot i que la contesa política actual s’ha qualificat moltes vegades de partida d’escacs, de meticuloses jugades profundament reflexionades entre els adversaris, penso que en bona mesura hi ha hagut moltes trampes al solitari, per part d’uns, i moltes trampes al parxís, per part d’uns altres. M’agradaria parlar, doncs, de trilerisme democràtic i de voluntarisme democratista.

 

L’Estat espanyol, en la seva negació obtusa i visceral de la realitat nacional catalana i, consegüentment, del dret democràtic a decidir el seu futur, sembla ben bé que faci allò de llençar els daus una vegada i una altra, cada cop que no obté el resultat desitjat. On està la piloteta? La veus? És aquí oi? Doncs no era aquí. Això no és democràcia, sinó pur trilerisme. Per més que el poble català es mobilitzi massivament, voti en eleccions autonòmiques i guanyin les opcions independentistes, organitzi consultes populars i les guanyi, o les seves institucions convoquin un referèndum i torni a vèncer, el Règim del 78 mai dóna per bons els resultats. Que si la majoria silenciosa, que si els catalans abduïts, que si... D’excusa a excusa i tiro perquè em toca.

 

I a mesura que l’independentisme s’ha anat imposant amb més i més força, ja no tan sols s’han limitat a tornar a tirar els daus, sinó que també han decidit canviar les regles del joc: per exemple, abans deien que en absència de violència, es podia parlar de tot. Però quan el poble català decideix que parlarà, i que ho farà pacíficament, imputen funcionaris, escorcollen impremtes, saquegen propaganda electoral, clausuren pàgines web i tanquen presos polítics. Bé, presos polítics no, “polítics presos”, que en lògica matemàtica seria el mateix que negar que l’ordre dels factors no altera el producte. Doncs a Espanya es veu que sí. Ells fan i desfan les regles de l’univers al seu grat. Un altre exemple: dient que si es convocaven eleccions (es tornaven a tirar els daus), tot tornaria a la normalitat. Però ves per on, s’han afanyat a rectificar i, ara, es veu que si l’independentisme torna a guanyar, mantindran el 155, la intervenció financera i les forces d’ocupació.

 

No hi ha res a parlar fora de la Constitució espanyola i, com que d’aquesta no se’n pot parlar, o com a mínim no se’n pot parlar fins que dos terços de la població espanyola, incloent la catalana, voti partits independentistes catalans, aleshores, no hi ha cap partida per jugar. D’aquesta manera, a quina partida d’escacs ens referim quan parlem de les jugades de l’Estat espanyol? No hi ha joc, no hi ha cap mena de voluntat d’acceptar cap moviment de fitxes per part del règim. És tot un xou, una simulació democràtica que es repetirà una vegada i una altra fins que, per fi, obtinguin el resultat que ells esperen. Aleshores sí, la “democràcia” prevaldrà, el poble haurà parlat, s’haurà iniciat la partida i, finalment, s’haurà demostrat que la majoria silenciosa ha aparegut, s’ha manifestat, com una fenomenologia perversa.

 

Mentre uns no els permeten ni començar la partida, però, els altres es fan trampes al solitari. I aquí entra en joc el que més amunt he anomenat voluntarisme democratista. Abans que res, apuntaré que no vull treure ferro a la gesta heroica, sense exagerar, d’haver revalidat tantes vegades el suport democràtic a la independència, des del 16-S de 2009 a Arenys de Munt, amb totes les consultes populars que van succeir-se, passant pel 9-N de 2014, les eleccions plebiscitàries del 27-S de 2015 i, finalment, al referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Si durant aquests anys ha quedat clara una cosa, és que la lluita per la democràcia ha anat confluint d’una manera clara i inequívoca amb la lluita per la independència. Després de tants anys d’estires-i-arronsa, s’ha demostrat que la República Catalana és l’únic marc de pau democràtica en què el poble català pugui decidir lliurement, a falta d’aquestes condicions al marc constitucional del 78,. Aleshores, per què ens fem trampes al solitari?

 

Les eleccions plebiscitàries del 27-S van resultar, de bones a primeres, en un gol autoinflingit quan, alguns líders independentistes, qüestionaven quin percentatge de vots i/o escons havien d’obtenir les forces sobiranistes. Sortosament, la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República Catalana va superar aquesta fal·làcia aritmètica, i establia que seria l’opció que tingués més suports la que guanyaria el referèndum i, consegüentment, es proclamaria la independència o es convocarien eleccions autonòmiques, segons el que la majoria absoluta d’electors decidís. Tot i així, per raons que transcendeixen aquest esquema argumental, s’ha acabat acceptant el marc electoral del 21-D. Unes eleccions il·legals i il·legítimes, perquè les ha convocat una autoritat no escollida pel poble català i que, a més, es tracta d’unes eleccions espanyoles que se celebraran al territori de la República Catalana proclamada pel democràticament pel Parlament de Catalunya.

 

Tenint en compte, a més, el context d’ocupació, de persecució política, d’empresonats, d’exiliats, de censura i de frau anunciat, quina legitimitat podem atorgar-li els ciutadans de la República a aquests comicis imposats? És cert que l’estatus jurídic de la República Catalana és de iure i que, fins i tot així, el Tribunal Constitucional espanyol n’ha suspès la declaració. És cert que la República Catalana no s’ha desplegat de manera efectiva, no hi ha hagut conseqüències materials a la proclamació, ni control del territori, ni una capacitat real d’exercir la sobirania. També és cert que la República proclamada no té encara cap reconeixement internacional sòlid, com és obvi, si no s’ha reconegut a si mateixa amb totes les conseqüències. És un fet, doncs, que la nostra pàtria encara no disposa dels requisits fonamentals a través dels quals la comunitat internacional podria comptar-la entre els seus homònims.

 

Ara bé, tenim el més important, i és el que hem anat reafirmant mil i una vegada per mitjà dels mitjans democràtics: el poble ha parlat i, a més, ho ha fet unes quantes vegades. I no tan sols ha parlat moltes vegades, sinó que ha decidit de manera clara i sense marge al dubte quin era el futur que volia. La República Catalana la va proclamar el Parlament democràticament escollit, i va ser producte d’una jornada electoral que, malgrat la repressió de les forces d’ocupació, va poder culminar amb un èxit rotund. Comptem, a més, les anteriors vegades que ens hem mobilitzat democràticament, als carrers i a les urnes, per evidenciar que, trilerisme a part, ens hem guanyat obstinadament la nostra legitimitat per proclamar-nos lliures. La nostra República, doncs, no tan sols viu al “món de les idees”, o al sentiment de milions de catalans que se’n senten ciutadans: viu arrelada a la dignitat democràtica expressada a les urnes. I això és indestructible, irreversible.

 

Així doncs, què n’esperem del 21-D? Una victòria aclaparadora de l’independentisme, sens dubte. Una altra victòria. I del contrincant? Noves excuses: no haurem aconseguit prou escons o vots, la llei electoral ens beneficia, la majoria silenciosa no sé què, els mitjans de comunicació públics són parcials, l’escola catalana adoctrina, bla, bla, bla... Abandonem, doncs, d’una vegada per totes aquest voluntarisme democratista, aquest supòsit que el poble català ha de ser campió mundial de victòries electorals o quelcom similar. No ens posem un llistó més alt que la resta de pobles de la humanitat, per demostrar el que ja hem demostrat innumerables vegades. La nostra lluita és una lluita d’alliberament nacional o, si voleu, una lluita per la democràcia plena. Un marc que només es donarà a una República Catalana Independent. Visca la República!




Comentaris
Polítics presos
No tots els ens matemàtics gaudeixen de la propietat commutativa davant d'un operador. Exemple: el producte vectorial posseeix la propietat anti-commutativa. No, no hi ha presos polítics a Catalunya. Hi ha polítics presos i els dos Jorgitos per tontos.
federalista
castellanos espanyolas, altre xarnegu, comprat per la burguesia lladre del 3 per cent dient bajanades, amb un cognom mes castella que el del cid, i cara d'espanyol, i com sempre amb autodi cap els seus, que els passa pel cap a aquest xarnegos estil rufian o aquest pobre home, per odiar tant als seus, potser son fills bastards de un senyorito andalus, com el'hitler era net diuen de un jueu, i per aco odian a mort als espanyols, el cervell huma es aixi odia el que ets oi castellano perdo amb s .
Es estrany que els que volen liderar vulguin liderar per minims
I no per maxims, sempre descontant, rebaixant l'exigencia que surt de les urnes. No necesitem gestors, necesitem liders que es creguin els maxims que la gent ja es creu al carrer.
Federalista ets un etnicista
El comentari del tal "federalista" supura etnicisme per tot arreu. Però un etnicisme medieval. Cognom més castellà que el Cid? "Cara d'espanyol"? Vostè és un racista. Quin fàstic.
Via Fora
Castellanos el teu analisis es lucid, clar i impecable. Tots els independentistes estem per la Republica, però novament la traició dels liders, en l'expresió de Xirinacs, ens ha deixata les portes, i amb el feixisme campant pel nostre país. I més greu encara deixant la Independencia per una altra generació de liders mes agosarats

envia el comentari