Pablo Iglesias considera que, si se celebrés un referèndum a Catalunya l’any vinent, “hi hauria tranquil·litat i calma sobre aquesta qüestió en els pròxims 25 anys”. I així ensenyava impúdicament el seu llautó, panxa enfora, mans a la cintura, com un exhibicionista davant d’una escola. Perquè el que ningú pot arribar a imaginar és que la victòria d’un “sí”, en aquest hipotètic referèndum d’autodeterminació, comportés cap pau i cap tranquil·litat. La victòria d’un “sí” portaria nervis i canvis i conseqüències i proclamacions que queden evidentment molt lluny del nirvana de 25 anys que promet Iglesias, si no és que… Un moment. No serà que Pablo Iglesias dóna la victòria del “sí” com a directament descartada?
També David Cameron ha decidit celebrar un referèndum sobre el Brexit, que es resol en molt pocs dies, confiant cegament en la impossibilitat absoluta de la victòria dels “leavers” (infravalorant, per tant, el nacionalisme britànic). I també va confiar cegament en la derrota dels independentistes escocesos, i per això va autoritzar un referèndum sobre el tema on finalment va haver de suar la sang d’Oliver Cromwell per aturar les opcions de victòria secessionista. “Els referèndums els carrega el diable”, es diu i s’escriu moltes vegades durant els últims mesos. I Pablo Iglesias juga amb la joguina retòrica del referèndum per dues raons: en primer lloc, perquè creu que pot funcionar com a caramel o esquer per al votant català no independentista; i en segon lloc, com acredita la seva frase sobre els “25 años de paz”, perquè està convençut de la derrota de l’opció independentista contra la del “no” (que ell ha afirmat que defensarà) o contra, evidentment, la previsible opció C (“no os vayáis, por favor”) farcida de suposades contrapartides territorials.
No nego que hi ha una manera d’encaixar Catalunya dins d’Espanya, que és l’única que em crec, que és la del retorn (actualitzat) al 10 de setembre del 1714: és a dir, a un confederalisme ibèric on cadascú és el que és i fa la seva i en tot cas es coordina amb la nació veïna per a gestionar uns interessos comuns. Espanya ha estat així durant anys, durant dècades, durant ben bé dos segles llargs que són justament els segles on va escriure’s el Quixot, on va viure Velázquez i on es va construir el monestir de l’Escorial. Certament no van ser segles totalment pacífics, i també hi va haver la revolta dels segadors i les provocacions de Quevedo i del comte-duc d’Oivares, etcètera, però el sistema era d’un confederalisme força indiscutit o sagrat. Hi ha, en tot cas, una altra “pau” possible que no passa per l’assimilacionisme o per la negació de l’altre. Hi ha un encaix teòric possible, sí. El que no veig és que sigui possible a la pràctica.
Iglesias ha abanderat intel·ligentment el “no os vayáis” amable que no van saber abanderar PSOE ni PP. En això ha estat el més hàbil de tota la política espanyola. El que passa és que, si s’hi fixen, no fa cap “proposta C” amb cara i ulls. Ni federal, ni confederal. És un “no os vayáis” sense concert econòmic ni reforma fiscal, sense Corredor del Mediterrani, sense reconeixement de la plurinacionalitat, sense respecte competencial en ensenyament i cultura, sense maniobra de projecció internacional per a Catalunya i sense cap concepte concret que federalitzi ni confederalitzi. Iglesias proposa un referèndum que no existirà o que, si mai existís, no té cap “tercera via de la concòrdia” incorporada. Iglesias ven fum perquè és l’únic que pot vendre, perquè només al fum es pot remetre aquest “nos os vayáis” anabelenístic i victormanuelístic 3.0. El federalisme espanyol, el republicanisme espanyol, el zapaterisme espanyol, mai no ha ofert res de concret. Mai no ha anat més enllà d’un “apoyaré” retòric, fals i previ a l’accés al poder. Mai no ha anat més enllà de sortir al balcó del Palau de la Generalitat a saludar al costat de l’ingenu govern tripartit. Iglesias sap que la seva formació política no proposa una solució “al tema”, sinó que vol literalment matar el tema. Silenciar-lo. No, perdó, ja ho deia bé: matar-lo.
“25 anys de pau” i tots cap a casa, aquí no hi ha res a veure, s’ha acabat la festa, dissolguin-se pacíficament. Iglesias juga a això com hi va jugar el federalista Pi i Margall, l’amic polític de Lerroux (per això es van presentar junts a les eleccions generals del 1901). Iglesias juga a això com hi juga Ada Colau, sobtadament transformada en visionària d’una “fraternitat espanyola” inconcreta i esteticista i centrada només en retirar bustos borbònics. Fraternité, égalité, i cap referència (mai) a la liberté. Això en castellà sempre ha acabat tenint un sol final, una sola equivalència: “Café pour tout le monde“.
Hi ha una solució per a Espanya, sí. Però passaria per dir la veritat.
