El 23F va congelar el sistema autonòmic, diluint-lo dins del café para todos, i la majoria absoluta de José María Aznar -dues dècades més tard i amb l’Estat en expansió- va iniciar una regressió que va culminar amb la raspallada de l’Estatut al Congrés dels Diputats. La posterior sentència del Tribunal Constitucional va posar el punt i final a l’autonomisme a Catalunya. La seqüència és aquesta.
Des del 27 de setembre de 2015 ja no queden autonomistes al Parlament. Hi ha independentistes, hi ha unionistes i un espai -els comuns- que intenta quedar-se al marge del debat, en una fuga política constant per evitar d’afrontar-lo. Res més. Els autonomistes que hi havia hagut ara són independentistes, la majoria, o han marxat a casa seva rondinant, sense que el règim borbònic hagi mogut un dit per ells.
Només Madrid podria ressuscitar l’autonomisme amb una proposta clara i viable. Però, en comptes d’això, planegen aplicar l’article 155 per acabar de destruir les estructures d’autogovern que, mal que bé, encara queden dempeus… Ho faran. I fracassaran. Sis dels nou presidents que ha tingut Catalunya des de 1931 han estat considerats delinqüents, en un moment o altre, i perseguits per haver exercit o reclamar l’autogovern. Amb Puigdemont seran set. I què?
