Ja era hora que algú es carregués el futbol definitivament. Qui està a punt de fer-ho és la mateixa persona que va començar a destruir-lo en aquesta nova fase demencial de fitxatges milionaris i endeutaments estratosfèrics: Florentino Pérez. L’home que va guanyar les seves primeres eleccions amb un fitxatge fraudulent. En Florentino és d’aquelles persones que no veuen el món com els agradaria que fos sinó com realment és. Per això va entendre que podia aprofitar-se de la cobdícia de Luis Figo. També va entendre que més enllà dels valors de fidelitat, honor, coherència o tradició, l’única cosa que vol la gent és que el seu equip de futbol guanyi més que el rival. A la llarga, tant els fa si l’equip guanya amb despeses econòmiques immorals o prenent jugadors d’un altre equip. Tant els fa si el seus jugadors representen els valors del club o els contraris. Volem que el nostre equip guanyi i celebrar moltes copes. Prendre’ns una cervesa mirant la tele i celebrant els gols.
El futbol és una indústria de l’espectacle sense cap punt de connexió amb valors socialment bons. Els professionals són rics, generalment sense discursos compromesos, mentiders sobre el terreny de joc i desconnectats de la realitat. De la mateixa manera, els clubs són empreses milionàries que venen els seus recursos a preus altíssim, fet que provoca l’allunyament de la gent. Des de posar entrades “barates” a 80 euros a cedir els drets televisius a canals de pagament. La pròpia dinàmica absurda de gastar milions en jugadors ha provocat que els clubs hagin d’aconseguir milions convertint aquest show en una cosa elitista a l’abast de pocs. I si algú se surt de la ratlla i, per exemple, decideix jugar només amb gent de casa com l’Athletic de Bilbao, és acusat de racisme i de ser anacrònic.
És una ximpleria acusar la Superlliga de coses que, ara mateix, ja són un problema irresoluble al futbol. És elitista, salvatge, irresponsable, incoherent i poc igualitari. La Superlliga és només el següent pas natural en la davallada als inferns del futbol professional. En l’allunyament definitiu de la gent. Malgrat tot, i de manera irònica, és el tancament d’un cercle natural. El futbol va néixer com un esport que jugaven els rics mentre els obrers treballaven a les fàbriques. Era una cosa d’elit d’abast molt reduït. Amb el temps va esdevenir una afició popular destinada a esdevenir regulador natural de la tensió social. Ara, però, sembla que la cosa torna als orígens. Amb una gran diferència: abans a ningú se li acudia anar a mirar com 22 rics d’ho passaven bé jugant a pilota.
5 
1 
