Té raó l’exministre Margallo quan diu que “el partit” del procés independentista català “es juga fora”. Tant és així que la negociació del Brexit està provocant que, per primera vegada en tres segles, els catalans tinguin una política exterior pròpia, que està actuant en defensa d’uns interessos que no coincideixen en absolut amb els de Madrid. La crisi de Gibraltar ha obert les hostilitats entre la diplomàcia espanyola i les autoritats britàniques, que han causat una guerra diplomàtica de gran difusió entre els mitjans de comunicació més nacionalistes de Londres i Madrid.
Paradoxes de la història, aquella traïció dels britànics als catalans del segle XVIII connecta directament amb el futur de Gibraltar, amenaçat per les maniobres subterrànies de l’acció exterior espanyola, que intenta posar en qüestió la sobirania britànica sobre el penyal a través de les negociacions amb la Unió Europea. Per fer-hi front, els eurodiputats britànics -de diversos grups ideològics- han buscat i obtingut el suport dels eurodiputats catalans (d’ERC i Partit Demòcrata). Espanyols i catalans s’han arrenglerat en bàndols diferents i reconeixibles.
Els catalans ja són una porta on trucar, com han fet els eurodiputats britànics. Tot plegat, gràcies a una política internacional catalana que fins i tot Margallo qualifica de “gegantina”. Poc a poc, Catalunya va retornant al seu lloc al món.
