Fa uns anys, en el 2005, es va publicar a Espanya El parany del consens, obra del jurista alemany Thomas Darnstädt, en la qual mostrava com l’Estat alemany havia quedat atrapat en el mite màgic del consens. Un consens que evitava els veritables debats i amagava els problemes sota la catifa polsegosa de la Constitució. El consens que deixa les mans lligades per poder fer els canvis necessaris. D’aquesta manera enèrgica, Darnstädt veia empal·lidir la doctrina del consens per seguir articulant l’Alemanya moderna. En el cas d’Espanya, el sacralitzat consens espanyol ha passat a ser sinònim de decadència política. Lloc comú, terme talismà que durant molts anys a Espanya era moneda de canvi per avançar en els problemes o per adormir-los. Espanya ha construït la seva agenda política dels darrers trenta anys a cop de consens. Són els acords per a les pensions, la transició política, l’aprovació de la constitució, la creació de l’estat de les autonomies o l’entrada definitiva a la Unió Europea. No obstant això, les noves forces polítiques espanyoles, la crisi territorial, la crisi social i la corrupció han portat a molts ciutadans a preguntar-se per a què ha servit un consens que ha portat tanta frustració. Aquesta és la visió pessimista del consens com a doctrina. La positiva, que alguns encara defensen, és que el consens està bloquejat per la falta de lideratges polítics capaços de dur-ho a terme.
La nostàlgia que es té del consens obeeix al desig de retrobar-se amb un temps on la presa de decisions semblava ser producte del diàleg i no de la imposició del poder del més fort. Segons el que va ser president del Tribunal Constitucional Federal, Hans-Jürgen Papier: “les formes consensuades d’executar la política eviten sovint decisions necessàries d’unes dimensions més àmplies, i sobretot, que siguin garantia de futur”. Una observació crítica que fa despertar a molts del somni del consens per afrontar les reformes necessàries a fi de fer possible els canvis necessaris. La qüestió subjacent en la fragilitat del consens és que per a molts polítics només es dóna i es desitja quan el que hauria de governar és incapaç de fer-ho i només li queda negociar. L’enfrontament entre el poder de l’estat i la societat que avui estem vivint planteja una altra qüestió: Per a què serveix el consens si el que es pretén és canviar-ho tot, fins i tot als interlocutors del vell món?
