Les relacions de Puigdemont i Rajoy són una reflex de les d’Espanya i Catalunya. Rajoy diu en una entrevista en terreny amic a La Razón que el referèndum català no es farà i que això “lo sabe todo el mundo”. Ignoro si el president considera els catalans part del món però, per si de cas, molts d’ells semblen desconèixer aquesta brillant veritat i fins persisteixen en l’error. Puigdemont, per exemple, assegura que hi haurà referèndum i que serà vinculant. És a dir, segons Rajoy, no sap i no sap que no sap.
Junqueras, el vicepresident, tampoc sap que el referèndum no se celebrarà i fins i tot aprofundeix en l’error afirmant que el referèndum es farà i que el que està per veure és què farà el govern per impedir-ho.
Això és impossible saber-ho i és bastant probable que ni el govern ho sàpiga. Per descomptat, intentar que ho expliqui Rajoy és perdre el temps, ja que ostenta el rècord de polítics capaços de parlar més temps sense dir res o dient alguna cosa i el seu contrari. Està clar que el referèndum és la primera desavinença i la més patent, just a la línia de confrontació. Per aquest motiu Puigdemont parla d’avançar-lo en el cas que la justícia espanyola procedeixi a inhabilitar representants catalans. No sembla molt segur que el govern tingui pensada una resposta a la convocatòria oficial del referèndum i molt menys que la tingui si la crida a les urnes s’accelera.
De la mateixa manera, ja fa temps que Puigdemont va anunciar que no pensava assistir a la Conferència de Presidents de les CCAA com, d’altra banda, també ha fet el president de la comunitat autònoma basca, Urkullu. La insistència del govern (Sáenz de Santamaría i el mateix Rajoy) en convèncer el primer que acudeixi a la reunió i el seu fracàs, en el fons, relativitza el valor dels acords que adopti el conclave. L’absència d’Íñigo Urkullu és suportable per l’assumpte del concert econòmic basc, però l’absència de Puigdemont equival a un veto. Perquè Catalunya és un contribuent net al fons. És un veto al govern de l’Estat, de fet és una espècie d’exercici de sobirania. Un acte pel qual es posa límit a la sobirania de l’Estat.
La carta de Puigdemont a Rajoy en resposta a la seva invitació i rebutjant-la planteja que Catalunya s’ha guanyat el dret a mantenir una relació bilateral amb l’Estat. És la vella idea confederal del “aeque principaliter” o igualtat de jurisdiccions i sobiranies. Un enunciat revolucionari que el govern no pot acceptar sense una reforma constitucional.
Quan, en els anys del terrorisme etarra en alguna ocasió es van constituir taules de negociació del govern amb ETA, els atacs eren que l’Estat no podia negociar amb una banda terrorista. Que es deposessin les armes, arribés la pau i es podria parlar de tot. I, no obstant això, no era cert. Aquesta exigència de relació bilateral d’Espanya i Catalunya no és una petició que l’Estat negociï amb una banda terrorista sinó amb una nació. Aquesta no està defensada per pistolers sinó pels seus més alts càrrecs institucionals, una majoria parlamentària absoluta i milions de ciutadans que els donen suport.
La qüestió és ara si aquesta massa crítica que, se suposa, aportarà el referèndum, pot esperar al resultat d’un prolix, incert i insegur procés de reforma constitucional a Espanya que, pel que fa a Catalunya, reformarà molt poc. D’aquí que en el sector independentista augmentin en volum les veus que demanen seguir amb el full de ruta i també les dels qui propugnen una DUI ja. L’argument que fan servir per convèncer els confederalistes és que el més intel·ligent és anar a la independència i si, més tard, Espanya té alguna proposta interessant d’unió, associació o col·laboració, serà benvinguda i estudiada.
