El Tribunal Suprem manté la sanció al jutge Vidal de tres anys de suspensió de la carrera judicial per haver contribuït a la redacció d’un projecte de Constitució per a la República Catalana. No s’han considerat les seves raons que la sanció no té fonament jurídic sinó ideològic i que, en tot cas, la possible falta ja havia prescrit quan es va sancionar. Per descomptat, l’essencial és la primera raó, si motivacions jurídiques o ideològic / polítiques.
Per decidir caldria saber quin caràcter té aquest projecte de Constitució, si és un pamflet, un comunicat, una crida a la mobilització. Tenint en compte que és una Constitució de la República Catalana, és a dir, un futurible, fins i tot podria tractar-se d’una utopia. Les utopies no han agradat mai al poder. A tall d’avís, el fundador del gènere, Thomas More, va morir decapitat.
Fins aquí no s’arribarà en la present ocasió, però és convenient saber fins on s’arribarà. Per descomptat que en la sanció al jutge Vidal hi ha una gran càrrega ideològica. Però és una ideologia bàsica de l’Estat espanyol, que el veu com a única nació i la majoria dels jutges no li sembla ideologia sinó el fonament mateix de legitimitat de la seva actuació. El mateix li passa, aparentment, al jutge Vidal, tan mogut per la seva idea de la legitimitat de la nació catalana com els seus col·legues sancionadors per l’espanyola.
És un conflicte de legitimitat que s’està dirimint en un terreny de legalitat, molt més estret. En aquest, cadascuna de les parts no pot sinó fer el que fa. El jutge Vidal propugnar la independència de Catalunya; els tribunals espanyols sancionar-lo per això. Els dos saben que és un procés d’acció-reacció que s’autoalimenta fins a conduir a situacions (més) indesitjables. Però no poden evitar-ho, com en les tragèdies gregues.
Actualment el jutge Vidal és senador. Des del Senat, en representació d’ERC, seguirà argumentant en pro de la independència de la República Catalana. És més, en trobar “suspens” de la carrera judicial, podrà intervenir també en la vida pública catalana, fins i tot reprendre les seves tasques redactores del projecte. Hi haurà qui sostingui que, estant “suspens”, segueix en la carrera judicial i, per tant, podria sol·licitar-se ja la seva expulsió completa. Però això seria una arbitrarietat, ja que el senador podria argumentar que està redactant un projecte de Constitució de la República Catalana per presentar-lo a la consideració de les Corts espanyoles, per si tinguessin a bé aprovar-lo. Entra dins del que filosòficament imaginable que l’Estat que és, deixi lloc per a l’Estat que vol ser.
És obvi que la política merament repressiva no va ser suficient per aquietar l’impuls independentista. Al contrari, va avivar-ho. L’experiència, el sentit comú, el realisme, així ho mostren. L’independentisme s’ha guanyat el ser tractat com una qüestió politico-constitucional que està demanant negociació bilateral urgent. El considerar-ho, com ha fet fins ara el govern central, com un mer problema d’ordre públic, només dóna el resultat d’augmentar la mobilització independentista fabricant un panteó d’herois i màrtirs, Vidal, Mas, Forcadell, etc., tenen una enorme projecció simbòlica, són referents que focalitzen una voluntat col·lectiva.
Sembla entreveure un nou tarannà en el govern del PP, un major afany per entendre amb Catalunya i la Generalitat ho ha acollit amb gran celeritat per iniciativa del vicepresident. Justament aquí sembla haver-se introduït un equívoc, si és un equívoc i no una manipulació infantil quan s’insinua que els independentistes canviarien el full de ruta i el referèndum per unes converses del nivell que anessin amb l’Estat.
La negociació possible que el govern apunta i la Generalitat accepta haurà de començar amb la qüestió del referèndum ¿Amb què, si no? La ferotge oposició de principi del PP del “caràcter innegociable de la sobirania nacional” s’elimina a força de negociar un referèndum català i sotmetre’l a l’aprovació de les Corts espanyoles, que són les dipositàries d’aquesta sobirania. Si el govern es presentés davant el Parlament amb un projecte de referèndum negociat, amb una pregunta binària clara, “sí” o “no”, les majories necessàries també negociades i negociat així mateix el termini de carència fins al següent referèndum, per què no anava a acceptar-se si és l’única forma democràtica i civilitzada de canalitzar aquest conflicte?
