Avui fa 76 anys que el règim franquista va assassinar el President Lluís Companys i Jové. 76 anys, i ni tan sols una disculpa. Res. Ans al contrari. Només insults, impediments -fins i tot persecucions- als qui intenten investigar els crims del franquisme, als qui volen memòria i justícia. Això sol és una prova de la fugida endavant que va ser la transacció democràtica orquestrada pel règim del 78 i el poder militar, un règim encara ben viu i operatiu a data d’avui. Dit això, cal aplaudir la determinació del Govern de Catalunya per defensar la dignitat de tantes persones, d’una banda amb la declaració de nul·litat dels judicis sumaríssims, i d’altra banda amb la creació d’un banc d’ADN per identificar els milers i milers de desapareguts. Hem de seguir treballant junts aquest camí per recuperar la dignitat.
Ahir, en Miquel Iceta va anunciar que els diputats del PSC al Congreso votaran a favor del suplicatori perquè es jutgi Francesc Homs pel 9-N. La indecència dels sociomonarquistes catalans és tan gran que votaran per enèsima vegada al costat del PP i C’s, com ja fan habitualment al Parlament de Catalunya. Personalment, Homs no és ben bé sant de la meva devoció, però és un ciutadà del meu país, un demòcrata que ha col·laborat a posar les urnes per escoltar la veu de la ciutadania. El sol fet que es plantegi perseguir judicialment algú per posar les urnes és un despropòsit de grans dimensions i un atac frontal als valors de la democràcia. És senzillament inadmissible. Haurem d’inundar els carrers les vegades que facin falta per defensar aquests valors fonamentals. És el deure de qualsevol demòcrata.
Ja fa temps que ha caigut la S de Socialista i la C de Catalunya de les sigles del PSC. La incògnita és quan caurà la P de partit. I no hi ha cap dubte que la P caurà si segueix la bel·ligerància contra el dret a decidir del poble de Catalunya. El projecte suposadament federalista que defensen no només és irrealitzable, sinó que parteix d’un error: la negació de la nació catalana i de la sobirania del seu poble. De fet, els socialistes catalans fan servir barroerament qualsevol bajanada per esquivar la paraula nació: autonomisme diferencial, federalisme asimètric, fet diferencial, singularitat o nacionalitat històrica. I quan no fan servir aquestes expressions, no dubten a l’hora de parlar amb mala fe d’una fractura social fictícia que, ves per on, va acabar fent-se realitat al si del partit de Felipe González.
És molt demanar un partit socialista català que defensi la plena sobirania de Catalunya? És molt demanar un partit socialista català que defensi els valors més fonamentals de la democràcia? És molt demanar un partit socialista català, independent i no sotmès als barons de l’IBEX-35? És molt demanar un partit socialista català que defensi una República de Catalunya per davant d’una monarquia espanyola caduca? És molt demanar que la gent pugui votar, sense interferències, si volem governar-nos i assumir totes les responsabilitats que en deriven o ser governats per un govern espanyol i els poders fàctics insensibles i bel·ligerants amb els interessos dels ciutadans Catalunya?
Sincerament, no crec que hi hagi cap diferència entre el «regenerador» Miquel Iceta i la «jove» Núria Parlon. Tots dos s’oposen frontalment no només a la independència del nostre país, sinó al fet de poder votar-la en un referèndum. Certament, el lideratge de la flamant alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet podria transmetre un desig de rejoveniment. Però no ens enganyem: tan sols implicarà un canvi cosmètic que perpetuarà la idea d’una Catalunya de súbdits, d’un federalisme unicornià i del peix al cove. El PSC fa temps que s’ha bolcat en una postura ultraespanyolista. Tant de bo m’equivoqui. Tant debò tinguessin la valentia del President Companys.
