Mevíssima

"Més meva no pots ser. I no perquè jo t’ho digui, sinó perquè així ho vas decidir lliurement un 6 de desembre del 1978"

Meva. Només meva. Mevíssima. Més meva no pots ser. I no perquè jo t’ho digui, sinó perquè així ho vas decidir lliurement un 6 de desembre del 1978

 

Meva. Només meva. Mevíssima. Aquesta meva tan teva que ara sento només meva, i això no t’ho prenguis com a esperit de possessió, si us plau: aquí ningú no engabia ningú. Jo el que vull és que acabis veient en mi la teva llar, aquell lloc al qual sempre voldràs tornar encara que de vegades tinguis temptacions excessives. Mira que t’ho vaig advertir.

 

Meva. Només meva. Mevíssima i ja està. I sé que quan et ve de gust sentir-te lliure i volar ben amunt, i expandir el millor de tu davant del món i allunyar-te per brillar, al final sempre tornes perquè vols i perquè necessites que et torni a atrapar. I tots dos sabem que a cada convocatòria electoral el nostre lligam es renova, des de ja fa 40 anys, i d’això no en pots dir presó daurada. Ni falta de democràcia, o de poder de decisió. Et dono prou autonomia i prou criteri com perquè tinguis el teu parlament autonòmic i escullis el teu govern regional amb tantes i tantíssimes competències. Però sense estar units, sense estar junts, se’ns en va l’aire. Enlloc millor que aquí, al meu costat, dins meu, amb mi, en mi. Aquí tot és millor, aquí la casa és gran i la lluna brilla més, i ho saps.

 

Meva. Mevíssima. Més que meva i de debò. Perquè ets així rebel, punyetera, perquè encara que et tingui mai no aconsegueixo posseir-te del tot. I de vegades te’n vas o dius que vols marxar, i aleshores agafo por de perdre una cosa tan valuosa. Mai no m’havia passat que en tingués tanta, però ara, veus?, ara em trobo patint cada vegada que t’allunyes. Aquest Pigmalió et vol viva, sí, però aquesta Galatea és més bonica en pedra. 

 

No em malinterpretis, no és que tingui por que et reconeguin internacionalment, o que el teu procés tingui algunes simpaties aquí i allà, o que puguis fer-te visible amb manifestacions o amb resolucions i gestos. És lògic que passi, ets una peça fonamental al sud d’Europa, ets una locomotora peninsular, ets aportadora fiscal neta i receptora fiscal deficitària i tot i així mai no perds embranzida. Qualsevol quedaria fascinat per tu. Ets un tresor. Per això cada dia em desperto amb l’angúnia que aquell dia t’adonis realment de la companyia amb qui estàs, però... però mira. Però mentrestant, qui dia passa any empeny i és que no sé si t’ho he dit però meva. Toelrato. Toeldía. Ja.

 

Que consti que no vull asfixiar-te ni suspendre’t res, ni aplicar articles que no vull haver d’aplicar, res més lluny de la realitat. Jo no sóc així, no és això el que vull. El control deixem-lo per als taxidermistes, jo vull que et sentis lliure, ben lliure. Però meva. De fet, si un dia acabem, jo sé dins meu que serà el millor per a tu. Perquè mai no t’he acabat de merèixer del tot. I també sé dins meu que hi ha altres horitzons millors, i al capdavall jo mai no em vaig acabar de creure del tot que fossis meva.

 

Però avui sí. Avui sóc meva i ets teu. Avui fem un i així ens multipliquem, mejor unidos.

 

És el que té ser meva, tan teva i tan de nosaltres.

 

Que per a escriure’t, descriure’t i prescriure’t ja no em cal ni tan sols donar-te la paraula.




Comentaris

envia el comentari