Només quan observem una obra d’art adquirim consciència que apareixen elements que estan fora de lloc. Com una agulla caiguda que la càmera ha captat i que no constava en la composició original, la que habita en el cap de l’autor. En la nostra realitat quotidiana és molt difícil apreciar les coses que estan fora de lloc. Se’ns fa difícil qüestionar, com podem fer davant una obra d’art, aquells elements que no haurien d’estar i que, no obstant això, estan presents per indicar que no podem controlar tot allò que ens envolta. Aquests elements resulten en aparença insignificants. Podem no arribar ni tan sols a advertir-los, fins que ens adonem que ocupen un lloc en el qual no estaven assignats. I és llavors quan sorgeix en nosaltres una estranya torbació. No parlo d’un llibre oblidat en una habitació i que, en trobar-lo, el tornem a posar en el seu lloc, sinó del llibre que apareix misteriosament i que ja ens pertany.
Aquest llibre que mai ha estat a la nostra biblioteca ni va ser prestat per un amic. Aquest llibre/objecte misteriós que es cola en les nostres vides sense aconseguir comprendre com ha estat possible. Només al cap del temps, i després de reflexionar sobre això, comencem a entreveure les raons que l’han portat a nosaltres. Tot adquireix sentit en el precís moment en què aconseguim desentranyar el seu misteri. És un desvetllament que no es recolza en la lògica sinó en una comprensió més profunda i abissal. Es completa la imatge.
Però, què ocorre quan tot està fora de lloc o gairebé tot, quan només una petita part del que ens envolta té sentit per a nosaltres? Posem un exemple: si vostès ressegueixen la costa, veuran una infinitat d’elements fora de lloc, elements que no són propis del paisatge però que l’acaben dominat fins a tal punt que el que està fora de lloc es converteix en l’única cosa que observem. L’arquitectura de la central nuclear de Vandellòs, aquest volum que s’alça enfront del mar i que veiem des de la carretera, que subministra les nostres necessitats energètiques, és un element estrany que amb el temps hem acceptat, arribant fins i tot a obviar-ho. S’alça enfront del Mediterrani com si fos una fortalesa, com un búnquer. És una entitat que està fora de lloc en el paisatge però que el temps ha estat capaç de fusionar-lo en ell, com si fos una roca de grans dimensions. La petroquímica de Tarragona, aquesta fascinant presència nocturna que centelleja cada nit, és un altre element fora de lloc en el qual ja no reparem.
Són les nostres Vegas energètiques que rendeixen les 24 hores del dia. Aquest complex industrial ha alterat de tal forma el paisatge que ha arribat a formar part del skyline de la zona. És un altre element fora de lloc. Un element, la presència del qual ja no qüestionem ni desitgem comprendre. La seva presència lluminosa ha quedat diluïda en la nostra mirada. Així podríem seguir recorrent la nostra costa i advertiríem projectes urbanístics, camps de golf, grans complexos hotelers que han anat apareixent per generar riquesa, llocs de treball i progrés, dominant la nostra quotidianitat encara que resultin ser cossos estranys. Avui el que domina en les nostres vides són les coses que estan fora de lloc. Si abastem amb la vista un plànol general, apreciarem amb claredat que l’única cosa que avui queda fora de lloc som nosaltres.
