Escric a menys de 24 hores de l’obertura dels col·legis electorals, i només hi ha una cosa segura: mai no s’havia arribat a unes eleccions al Parlament de Catalunya amb una incertesa tan gran com la que es viu en aquests moments. Les darreres setmanes, les empreses d’enquestes no s’han atrevit a moure’s del marc del triple empat tècnic, en part perquè efectivament els números són molt ajustats i en part perquè hi ha un factor que aquest cop és dificilíssim de calcular i que influirà molt en el resultat final: l’abstenció.
Més enllà de les sumes i restes que han de permetre (o no) formar govern, apunto quatre elements a tenir en compte quan es llegeixin els resultats, quatre elements que poden representar canvis de fons en la política catalana dels pròxims anys.
El roc a la faixa del 50%. Si el 14F l’independentisme supera el 50% dels vots per primera vegada no hi haurà cap conseqüència politicojurídica ni a curt ni a mig termini, i els primers que ho saben són els que van començar la campanya prometent-ho. Però això no vol dir que superar aquest llindar no tingui un alt valor polític. En té, i molt, per a la moral del moviment independentista. En té també perquè facilita la diplomàcia independentista a Europa. I en té perquè, si la legislatura catalana és llarga, els escenaris poden canviar a Espanya (hi haurà eleccions com a molt tard a finals de 2023), i també perquè hi pot haver una nova onada repressiva d’alt voltatge (la causa del jutjat 13 pot encara portar molta gent a la presó), i en circumstàncies com aquestes tenir una majoria legitimada no només en escons sinó també en vots pot donar més joc polític que no el que s’entreveu ara mateix.
Qui lidera el bloc independentista. O les enquestes estan molt equivocades, o el 14F no desfarà l’empat entre Junts i ERC amb prou marge com per legitimar clarament una de les dues estratègies sobre l’altra. Ara bé, si en matemàtiques l’ordre dels factors no altera el producte, en política sí que pot alterar-lo. Si Junts passa per davant d’ERC i es repeteix fórmula de Govern, racionalment no es poden esperar massa diferències en relació a la legislatura que acabem de passar, perquè estaríem parlant de la mateixa relació de forces i en el mateix ordre. Si, en canvi, ERC passa per davant de Junts i es forma Govern, passaran dues coses noves, de resultat incert però noves. Per primera vegada el lideratge institucional del procés (presidència de la Generalitat) estaria en mans d’un partit d’esquerres i amb capacitat de penetració a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. I en segon lloc, la mesa de diàleg amb el govern espanyol s’activaria i es veuria quin és el seu recorregut real, perquè liderant tots dos costats de la taula hi hauria els dos partits que la van acordar. Fins i tot si aquests dos factors no acabessin aportant res de bo al procés cap a la independència, es tractaria d’escenaris nous i encara no assajats.
Torna la ideologia? La gran novetat de la campanya ha estat el desacomplexament ideològic del PDeCAT. El cas Pujol i les dinàmiques del procés van triturar Convergència i Unió, i des de la desaparició d’aquesta marca els seus hereus s’han anat refundant i canviant de nom en una fugida endavant que els ha portat a una situació de gran confusió ideològica, com s’ha vist en campanya amb l’impost de successions i les intervencions contradictòries de Jordi Sánchez, Laura Borràs i Joan Canadell. Una part del món de Junts va dir prou a aquest desdibuixament ideològic i ha sortit a fer campanya sota la marca PDeCAT i amb un discurs que, en l’eix esquerra-dreta, és el de Convergència de tota la vida. Si el PDeCAT queda fora del Parlament, haurà estat una anècdota com ho va ser l’intent fallit de la UDC d’Espadaler al 2015. Però si entra, l’independentisme consolidaria una pota de centre-dreta liberal sense vergonya de ser com és i pensar com pensa.
La força de VOX. A hores d’ara l’entrada de VOX al Parlament és segura, però no és el mateix que ho faci quedant per darrere de PP que no que ho faci –tal com indiquen algunes enquestes– per davant. Que a Catalunya el trifachito fos liderat per l’extrema dreta seria un factor diferencial respecte a la resta de l’estat, on és el PP qui lidera aquest bloc. Seria un terratrèmol polític més enllà del nostre país, i una disrupció del sistema polític català que requeriria molta intel·ligència i fermesa (a parts iguals) per part del bloc antifeixista (molt més ampli, per sort, que l’independentisme estricte).
172 
242 
