Diuen que la xocolata bona és amarga. Possiblement. Diuen que a Bèlgica la xocolata és molt bona. Atès el preu, de ben segur que ho hauria de ser. De Brussel·les, però, ha arribat una altra cosa que deu haver amargat la vida a més d’un. La decisió del Tribunal d’Apel·lació sobre el conseller a l’exili, Lluís Puig, de no lliurar-lo a la judicatura espanyola és un bombonàs brutal per a l’estratègia internacional i per la internacionalització del conflicte. Un bombó, però, que haurà amargat l’estratègia de bona part de l’alta judicatura espanyola.
Fins i tot, el fet que la Fiscalia hagi renunciat a recórrer és més red-bull a la batalla judicial oberta i en camp semineutral com és Europa. La sentència, de només 18 pàgines, és clara, juga curteta i al peu. Els quatre magistrats -Hartoch, Marique, Naessens i De Troy- apliquen el criteri del tribunal d’Estrasburg quan en un cas anterior havia renyat la justícia belga per haver fet el que intenta la justícia espanyola. La diferència és que els togats brussel·lencs aprenen dels errors.
La vulneració de drets fonamentals, sobretot el dret a un jutge predeterminat per la llei -imprescindible en un Estat de Dret- i a la presumpció d’innocència, al·legada ha estat admesa pels magistrats. L’estratègia de la defensa, a mans de Gonzalo Boye i el flamenc Simon Beckart, estava preparada des del minut zero. I en el fons, s’apunta l’estratègia que pot obrir la principal via d’aigua a tota la repressió: considerar que el conseller Puig no té totes les garanties perquè defensa un dret nacional, una minoria nacional. És a dir, Espanya és una democràcia consolidada amb tots els drets, llevat que siguis un independentista català o defensis una minoria nacional. La xocolata belga ha estat la prova del cotó de la minoria nacional.
30 
