D’ençà de l’1-O, l’independentisme ha constatat algunes realitats. Una, que al davant hi té un Estat capaç d’emprar la violència i les clavegueres davant de qualsevol element desestabilització del règim del 78 i dels seus pilars: monarquia il·legítima, elits econòmiques, judicials i policials, i una classe política que s’alterna en el poder de forma cíclica. Les urnes i la democràcia no són raó per no actuar autoritàriament. Dues, que Espanya no negocia de bona fe, més encara si en la negociació no hi té res a perdre perquè al davant no hi ha res sòlid. Tres, l’Europa política protegeix els estats i no els drets. Quatre, que les altes esferes del poder judicial espanyol estan més al servei de la bandera i de les seves servituds polítiques que del respecte a l’ordenament jurídic espanyol i europeu. Cinc, que com més dividit està l’independentisme per pugnes partidistes, egos i personalismes, més s’enforteix el nacionalisme espanyol.
Sis, que l’Europa judicial és l’únic camí que ha donat fruits en la reivindicació del dret d’autodeterminació gràcies al binomi exili-presó. Set, que una transició republicana a Espanya amb Podemos que desencadeni un procés democràtic és inviable. Vuit, que el PSOE no és millor company de viatge que el PP, ha estat una qüestió purament estètica. Nou. que l’Estat de les autonomies no és res més que un artefacte caduc que servia per fer callar el catalanisme obedient. I deu, i el més important, sense unitat estratègica real l’independentisme no recuperarà mai més la iniciativa que va tenir l’1-O.
Davant d’un nou cicle electoral, a la tardor o quan sigui, perquè els tempos els marcarà el TSJC amb la inhabilitació del president Torra, ERC, JxCAT i també la CUP no podran vendre promeses buides ni parlar de República en va, després de tantes realitats constatades gairebé tres anys després. Si el que volen és ocupar el poder autonòmic –d’aquí les pugnes personalistes entre ERC i JxCAT al Parlament, al Govern i a les seus dels partits-, que siguin honestos i ho diguin. Però si el que volen és avançar, han de ser valents, generosos i dignes. Tant és si amb una sigla, dues o tres, però ara ja sí que és la darrera oportunitat de no caure en una letargia que mati tota una generació.
