Les dones que ara tenim 50 anys i escaig hem viscut una transformació brutal del paper del nostre sexe en la societat. Ens van criar en famílies on les mares, majoritàriament, eren mestresses de casa. A finals dels anys 70 i durant els 80, a partir de certa edat dels fills es posaven a treballar perquè feien falta els diners. Però eren molt poques les que tenien un veritable trajectòria professional. Treballar –del que fos, netejant cases, cuidant nens, en el comerç, mal pagades i sovint en negre– era una qüestió únicament instrumental, no una opció vital. Però ja van educar les filles ficant-los al cap, encertadament, que això s’havia d’acabar. Que nosaltres ja havíem de tenir una vida diferent. Havíem de ser independents econòmicament i, a poder ser, fer una feina que ens interessés mínimament. Per això s’escarrassaven elles, perquè nosaltres poguéssim estudiar.
Fins aquí arribava el seu somni. Ara, la majoria d’aquestes mares segueixen vives i veuen que més o menys se n’han sortit. El que no s’imaginaven és que veurien el debat saltar molt més enllà. En una generació, les dones hem pres consciència que no ens hem de conformar amb una feina que ens doni uns ingressos per tenir una cambra pròpia. Podem i hem d’aspirar a ser decisives, a prendre la iniciativa, a arribar a tots els espais de la vida pública i econòmica, a manar. En això encara queda un camí llarg però visible. El veu, i l’accepta, tothom. Per això ja hi ha moltes dones ocupant molts números 2 i alguns números 1. Barcelona té alcaldessa –i la més ben posicionada per substituir-la dins del seu partit és una altra dona–, el Port el presideix una dona, la Cambra de Comerç tindrà a partir d’aquest dilluns una presidenta, el primer banc català fora de l’abast de Madrid tindrà una CEO. En les eleccions al Parlament del 14F, hi ha hagut 4 candidates a la presidència de la Generalitat, una de les quals ha estat molt a prop d’arribar-hi.
No n’hi ha prou. El repartiment continua sense correspondre’s amb la realitat. I el desequilibri injustificat entre homes i dones en càrrecs directius encara és més acusat on les inèrcies informals i no escrites són més fortes, com ara el món empresarial de les grans companyies, les finances i la indústria. Per això s’ha de continuar fent pressió: no per col·locar dones perquè sí en determinats llocs, sinó perquè el fet de ser dona no els impedeixi arribar-hi. Sigui com sigui, l’impuls és imparable i el tomb definitiu s’acabarà produint. Les nostres filles el faran. És qüestió d’una generació més.
