Un salt bestial

L’endemà de les eleccions del 14F es van sentir opinions del progressisme espanyol que reivindicaven que a Catalunya es constitueixi un govern tripartit d’esquerres amb l’argument que seria la millor manera de frenar Vox. Segons aquesta tesi, Junts havia de quedar fora de la Generalitat amb l’objectiu de crear un pont anti extrema dreta entre Barcelona i Madrid, amb dos executiu formats per partits oficialment d’esquerres. I si Junts hi votés en contra hauria d’assumir que està votant amb Vox. L’argument es complementa amb una observació segons la qual a Catalunya tenim un problema molt gros perquès se’ns han ficat 11 diputats de Vox al Parlament.

Coincidint amb aquesta darrera observació, el primer que s’ha de respondre a aquesta tesi és que el problema al Parlament ha arribat per contagi i per descomposició de la dreta espanyola, que naturalment té votants a Catalunya, votants que han deixat de confiar en el PP i Cs. Si Vox es veu com un partit votable per gent de Pedralbes i de Nou Barris i arrossega, per tant, electors d’àmbits molt diversos és perquè se l’ha normalitzat des d’institucions polítiques de la resta de l’Estat i per part de partits com el mateix PSOE: per exemple, quan tant Carmen Calvo com Pedro Sánchez van destacar “la responsabilitat” i “el sentit d’estat” del partit d’Abascal per l’aprovació del repartiment dels fons europeus. Unes declaracions contra el PP però que donaven aire, una vegada més, a Vox. És bastant qüestionable que ara es consideri responsabilitat de Catalunya arreglar aquest desastre que fa dos o tres que creix.

Dos politòlegs espanyols assenyalen aquesta estratègia de Pedro Sánchez com a error en el reportatge que publica Gemma Aguilera. Una estratègia que pretén fer servir contra el PP i també per pressionar ERC per a un pacte a Catalunya que els republicans no volen. La manera d’intentar posar Pere Aragonès contra les cordes és, aprofitant que Vox està sempre a mà perquè la política espanyola l’hi ha posat, arribar a comparar Junts amb l’extrema dreta d’Abascal. El cas és intentar apartar la formació de Carles Puigdemont i Laura Borràs perquè l’executiu resultant sembli menys independentista encara que el president sigui independentista.

Si es mira amb perspectiva històrica, que la màxima aspiració actual del partit governa Espanya sigui intentar dividir el moviment independentista és un salt bestial. Perquè al marge dels desacords sobre l’estratègia a seguir i la batalla pels vots d’un espai que és compartit –com demostren els resultats electorals, que tornen a deixar una victòria molt estreta dins del bloc independentista–, ERC i Junts tenen exactament el mateix objectiu. I la CUP també. I a Madrid ho saben, encara que només ho confessi la dreta més desesperada.