La taula de diàleg/negociació ha deixat una foto, l’única concessió de Pedro Sánchez a la part catalana. I la sensació, diàfana, que el Govern no es cohesionarà mai, però tampoc no es trencarà. Tot plegat, encara incrementa més la sensació de professionalització extrema de la política catalana, una característica incompatible amb la ruptura per la què voten i es manifesten, des de fa una dècada llarga, les bases socials de l’independentisme.
Qualsevol negociació, per a què ho sigui, implica que ambdues parts tinguin, alhora, capacitat de pressió i voluntat de cessió. En aquest cas, el diàleg es fa impossible perquè la part espanyola té una força gairebé il·limitada i nul·la intenció de cedir i, per contra, la Generalitat només pot exhibir feblesa. Fins el punt que l’autogovern català, com va quedar clar des de l’aplicació del 155, és una concessió graciosa que sempre es pot retirar. I sense tenir en compte l’opinió dels catalans.
L’actiu que podria posar la part catalana damunt la taula és la possibilitat -o la realitat, encara millor- d’una desobediència massiva. És l’única carta amb una possibilitat de victòria i, per tant, un incentiu clar per arrossegar Madrid a una posició negociadora. Sense això l’horitzó és un mentrestant infinit.
