Encetem la pausa política estival de l’agost amb l’independentisme novament enfangat. Després d’un final de mes parlamentari al punt del trencament del Govern, on Junts i ERC, però també la CUP, han viscut una de les crisis més potents amb la suspensió de Laura Borràs i amb la cua final del vot delegat de Lluís Puig no comptabilitzat -des que es va suspendre el ple d’investidura telemàtica de Carles Puigdemont que no es produïa una ferida tan sagnant-, el voltatge polític baixarà per uns dies, si no hi ha sorpreses, però quan es reprengui l’activitat la ferida seguirà coent.
L’independentisme institucional marxa de vacances amb nul·la perspectiva d’avançar en cap dels objectius per als quals la majoria del 52% els va escollir ja fa un any i mig. A contrari, trontolla un Govern que no ha passat de la gestió de les escorrialles autonòmiques, a pocs mesos d’unes eleccions municipals on l’independentisme potser no és capaç ni de mantenir el múscul, amb unes bases de Junts cada vegada més remogudes, amb mala maror entre els diputats del Parlament i amb unes clavegueres de l’Estat que es freguen les mans.
A Madrid, per contra, es permeten el luxe debatre sobre si portar corbata fa més calor o menys. Ni els àudios de Villarejo ni la corrupció de la monarquia han aconseguit que la societat civil espanyola i els seus polítics entomin un debat profund sobre la putrefacció de la democràcia espanyola i del règim del 78. Al contrari, queda clar el suport majoritari dels ciutadans espanyols a un Estat cada vegada més desbocat.
4 
14 
