L’independentisme institucional ha entrat de ple en campanya electoral. En públic, JxCAT i ERC clamen unitat i demanen no atiar la divisió per seguir treballant en l’objectiu de la independència. Però fora de micros, la crispació i les diferències tàctiques i estratègiques són massa cridaneres. Hi ha, per tant, un doble discurs, un per a la ciutadania i un altre, probablement el real, que els mitjans de comunicació han d’interpretar i desgranar. Però quan hi hagi data d’eleccions, per sentit de la democràcia, tots haurien d’ensenyar les seves cartes. L’elector té dret a conèixer abans de dipositar la seva butlleta, i no després, la política de pactes de cada partit. Volen repetir un govern independentista, o per contra explorar un tripartit o una sociovergència? Fins a on estaran disposats a arribar en la confrontació amb l’Estat per defensar l’autodeterminació?
Pel que fa a la CUP, si bé no participa de la lluita per l’hegemonia sobiranista en un marc autonòmic, tampoc no vol ni la unitat ni el compromís institucional. A més, els cupaires hauran d’explicar als seus potencials electors si, arribat el cas, tornaran a tombar un president independentista amb arguments estrictament autonomistes, com en el cas de Turull, per ser convergent, encara que es trobi a les portes d’entrar a la presó per més d’una dècada.
Les eleccions anticipades han de servir per clarificar en quin punt es troben l’independentisme i l’unionisme, numèricament, però sobretot estratègicament. En resum, per saber què tornaran a fer. Els uns i els altres.
