L’ordre de replegar les veles està essent tan unànime i contundent que fa tot l’efecte que els indults són el final d’una negociació i no pas el principi. De fet, el president espanyol dona per descomptat que en la mesa de negociació política només es parlarà de qüestions que càpiguen dins del marc estatutari/constitucional o sigui que, si la cosa no canvia molt, seran unes converses redundants respecte a la comissió bilateral Estat-Generalitat. Dit d’una altra manera, la mesa només podria ser útil si efectivament es parlés del que el govern de Madrid diu que no parlarà (“nunca jamás“).
Anàvem cap a Ítaca i estem retornant al país de Nunca Jamás sense que se sàpiga per què. El cas és que el viatge de retorn ja té la renúncia a guanyar –és a dir, l’abandó d’una possible estratègia de desobediència generalitzada–, un parell de fotos amb el Borbó i aquell conte infantil de la “química” entre Pere Aragonès i Pedro Sánchez. Res més.
També és cert que les negociacions, si són serioses, són discretes. Però la força electoral i la mobilització al carrer d’una dècada d’esforç han d’obtenir un itinerari polític per als independentistes, no pas solucions personals per als que van posar-se al capdavant, sostenint la pancarta. Sense una possibilitat viable de victòria democràtica no es pot liquidar la via desobedient, més encara quan és un dels pocs actius de la part catalana de la taula.
