La pandèmia a Catalunya sembla mantenir-se en una fase de certa pau epidemiològica, si bé encara els hospitals segueixen patint una pressió important. De moment, però, els nous contagis es mantenen en xifres moderades, tenint en compte els nivells als quals havíem assolit en els diferents pics pels quals hem passat. La tensió, però, es manté pel possible gir inesperat que es pugui produir. Ara bé, el temor per les variants s’ha anat refredant els darrers dies després que setmanes abans s’hagués advertit que podrien ser el motor d’una nova acceleració de la pandèmia. La previsió que s’havia fet sobre el 14-F i els perills d’una cita electoral en aquest marc precari des del punt de vista de la salut pública no s’han complert afortunadament, o almenys fins ara no han fet acte de presència en les estadístiques.
El 14-F és la demostració que les coses es poden fer si es fan bé i es prenen les precaucions encertades. S’ha d’insistir en el 14-F com a model de pauta de conducta en altres contextos. El civisme es converteix també en un element clau a l’hora de controlar la pandèmia. En aquest sentit, els ajuntaments podrien ser una peça important en aquest àmbit per tal de gestionar situacions com les viscudes aquest cap de setmana al Passeig del Born de Barcelona. L’alcaldessa Ada Colau s’escudava en la manca d’efectius de la Guàrdia Urbana per poder actuar en aquesta congregació humana de cap de setmana, però potser la resposta no hauria de ser precisament policial.
L’amenaça d’una quarta onada està vigent com, de fet, està vigent qualsevol altra tipus de desenllaç imaginable i no imaginable. Un cop arribats al primer aniversari de la pandèmia, el que és segur és que no es pot afirmar que una cosa no pugui passar; sí que podem dir respecte alguna cosa que creiem que no passi o que toquem fusta perquè no passi. Aquest escenari de tensió constant ens instal·la en una escenari d’incertesa absoluta, que ens reclama també fer uns esforços als quals no estem acostumats, i un dels més importants té a veure amb el distanciament social.
Algunes mesures de distanciament social implantades a Catalunya estan probablement erosionant la salut mental de moltes persones, especialment els confinaments nocturn i municipal. Es tracta de dues mesures severes que des de fa mesos poden estar causant conseqüències importants en grups familiars, que en molt casos no resideixen ni al mateix municipi ni tan sols a la mateixa comarca. Les mesures de distanciament social, tard o d’hora, s’hauran de revisar, tenint en compte que les conseqüències d’aquestes mesures poden ser un element més per posar l’olla a pressió dins la qual estem vivint a punt d’explotar. Especialment les que estan creant desigualtat entre catalans. En cas que es vulguin mantenir, la ciutadania hauria d’exigir l’informe que justifiqui la seva pròrroga. No es pot perdre de vista que la llibertat de moviment és un dret reconegut en l’Article 13 de la Declaració Universal de Drets Humans.
45 
55 
