S’ha obert una de les finestres més sinistres del diner públic i el que s’hi entreveu és desolador. Les xifres demostren que la publicitat institucional s’ha utilitzat, de forma creixent, com un mètode de fidelització de determinades capçaleres, convertides en simple premsa de partit, per una banda, i com un sistema de manteniment de l’statu quo mediàtic, de l’altra. Les assignacions de recursos que s’han fet públiques només s’expliquen en base a pactes soterrats i intercanvis tòxics que venen de lluny i que en els últims temps s’han accentuat.
És cert que la passada legislatura aquest engranatge a l’ombra estava en mans d’ERC, però també ho és que el pacte, vergonyant, dels nomenaments als mitjans públics entre ERC i JxCat contenia una extensió paral·lela en la publicitat institucional. Un lot generós de campanyes institucionals i tertulians a la CCMA per a alguns i la simple marginació per als mitjans que quedàvem fora del control dels partits. El Món, per exemple, té l’immerescut honor de ser el que menys publicitat institucional ha rebut i l’únic mitjà –d’entre els de més audiència– no és convidat a les tertúlies de Catalunya Ràdio. No els agradem. Bé, és que no els volem agradar.
Però, més enllà d’això, la qüestió de fons és que s’està alterant artificialment el mercat de la comunicació. Empreses dopades amb diner públic s’engreixen artificialment, cada cop més dependents dels polítics, mentre que d’altres han de competir amb armes i recursos desiguals. Això empobreix l’ecosistema dels mitjans en català i, al capdavall, perpetua la jerarquia dels grans grups com Godó o Prensa Ibérica.
Aquest escàndol s’ha d’acabar per salut democràtica i pel bé del projecte nacional d’aquest país. Tothom ha de competir amb el mateix reglament, clar i transparent, per tal que siguin els lectors i els anunciants els que, al final, determinin la viabilitat i el creixement dels projectes. I com que aquest grup és el més desafavorit –i, malgrat tot, estem tirant endavant una pila de projectes– tenim prou autoritat moral com per demanar que es redueixi dràsticament la inversió en publicitat institucional. Senyors dels partits, deixin d’injectar diners públics a la nostra competència, sisplau. Gràcies.
En qualsevol cas, el Grup Món continuarà creixent. Som una capçalera nacional independent i professional, però també moltes altres coses. Fem informació local de qualitat i en català a través de Tot Barcelona, Món Terrassa i ISabadell. Difonem com ningú els vins catalans, amb els Premis Vinari i Vadevi, i els cellers de les Illes, amb Balears Vadevi. Acostem a tothom els productes de proximitat dels nostres pagesos i ramaders, via Vadegust, i seguim l’actualitat esportiva, amb Món Esport, i la mediambiental, amb Món Planeta. I tenim el privilegi d’oferir Catorze, el millor diari cultural, i El Cinèfil, per als fans del cinema i les sèries… Tot això i un munt de projectes al cap.
En definitiva, un cop oberta la finestra ha de córrer l’aire. Les pròximes decisions les prendran dos professionals independents –el conseller Giró i el secretari Llombart– però, francament, soc molt escèptic en aquest àmbit. En fi, sigui com sigui, nosaltres hi serem. Ho hem demostrat.
