El govern espanyol té molt poques ganes de reprendre la taula de negociació a què es va comprometre amb ERC i, a més, n’escenifica la mandra. De fet, a hores d’ara, aquest fòrum només li serviria a Pedro Sánchez per donar una mica d’oxigen electoral als republicans i, en tot cas, per explorar -si els números ho permetessin- un futur tripartit que desactivés, almenys durant un temps, qualsevol possibilitat de crisi política a Catalunya. Però fins i tot tenint en compte això, l’incentiu per a la Moncloa és escàs i, a més, ara tot es complica encara més per l’oposició frontal de Ciutadans, el nou soci del PSOE/Podemos que qualifica l’artefacte de “taula de privilegis per a presos” i de “taula de la infàmia”.
Per tot plegat, el més probable és que Pedro Sánchez es limiti a allargassar els terminis per convocar la taula perquè, viva però paralitzada, li serveix com a esquer tant per als que la volen activar -ERC- com als que, com Ciutadans, tenen com a objectiu liquidar-la. Així les coses, l’existència d’una taula hivernada és un actiu de negociació per al PSOE, que tant pot regalar-ne l’activació simbòlica com l’ajornament indefinit, depenent dels interessos parlamentaris del moment. Ni viva ni morta.
El problema per a ERC és que no pot presentar-se a les pròximes eleccions catalanes sense algun èxit negociador amb un govern de Madrid que els republicans van contribuir activament a crear. En definitiva que, paradoxes de la política, Inés Arrimadas -no pas per estratègia sinó per per pura supervivència- pot influir més del que s’hauria pensat mai en el repartiment intern del bloc independentista.
