El 2022 arrenca amb molts mals presagis per a la taula de diàleg (o de negociació), instrument que hauria de servir —segons s’ha promès— per encarrilar el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol. Des de la darrera reunió a Barcelona, el passat 15 de setembre, no han transcendit més moviments que puguin fer pensar ara que hi ha algun avenç pel que fa les dues qüestions fonamentals sobre les quals sí que existeix un consens des de la part independentista: la feina en aquesta taula ha de desembocar en algun resultat tangible sobre el dret a l’autodeterminació i la llei d’amnistia. En canvi, els missatges del govern espanyol i la seva “agenda del reencuentro” són una peça que fa mal d’encaixar en les expectatives creades a Catalunya.
A hores d’ara aquesta taula no sembla més que un artefacte dialètic que serveix per tenir alguna cosa sobre la qual parlar mentre no es vulgui anar al cor de la qüestió. Ara mateix la taula de diàleg no és més que el recordatori marcat en fluorescent a totes les agendes i que va passant de setmana a setmana, de mes a mes, i qui sap si d’any a any. Aquesta parsimònia és comprensible perquè no sembla que Espanya hagi de ser part negociadora disposada a dialogar sobre el seu propi desmantellament, obrint la porta a què els catalans decideixin en referèndum si se’n van o bé romanen dins de l’Estat.
La manca de determinació en el pas per avançar en la taula del diàleg, contrasta amb els vents de canvi que la dreta espanyola agita amb fermesa i assertivitat contra el govern socialista. La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, declarava aquest dilluns que els propers 12 mesos havien de servir perquè una nota estirp de polítics del PP es posessin mans a l’obra en el “canvi de rumb” d’Espanya. El diàleg amb el govern espanyol té les hores comptades, ja sigui per la manca de compromís de socialistes o Unides Podemos, ja sigui pel declivi d’aquesta coalició en la direcció del país.
Un diàleg amb Espanya que suposi qüestionar la seva unitat territorial sembla el diàleg impossible, per això els presagis sobre la taula no semblen bons per ningú. Els partits independentistes haurien de fixar el més aviat les alternatives que va anunciar en el seu darrer discurs institucional el president Pere Aragonès, alternatives en les quals el pas es marqui des de Catalunya perquè ara mateix la taula de diàleg no sembli el lloc on els dirigents catalans demanin la Lluna als espanyols. I aquestes semblen ser només dues: o segon referèndum o bé implementació de la independència, com han començat a comentar des d’alguns sectors.
