Escola, llengua, Mossos d’Esquadra, TV3 i Catalunya Ràdio. Pilars bàsics de la recuperació d’un autogovern –autonomisme en termes espanyols- construït després de quatre dècades de dictadura franquista que cíclicament són assetjats des d’Espanya però també des de l’interior de Catalunya. Són quatre puntals que expliquen la fortalesa i la cohesió de la societat catalana malgrat que molts vulguin dibuixar-hi una fractura sagnant.
I ara som en un nou cicle d’assetjament que va començar arran de l’1-O del 2017 i que manté una força terrible quatre anys després. Aquell 1-O les forces policials de l’Estat van intentar humiliar la policia catalana i destruir els valors d’un cos policial que havia nascut molt allunyat de l’autoritarisme i els tics feixistes de la policia hereva del franquisme. Espanya pretenia posar els Mossos al servei de la repressió dels catalans demòcrates, i de fet, va aconseguir deteriorar la seva imatge amb la crispació posterior als carrers. I ara, els Mossos són un cos qüestionat a tothora pels ciutadans –de vegades amb raó-.
La llengua i l’escola també viuen moments tràgics. El setge a la immersió i l’intent de minoritzat encara més l’ús del català a les aules, als patis d’escola, als mitjans de comunicació, plataformes d’entreteniment, cinema i també a les institucions és una obsessió recurrent de l’espanyolisme -de dretes i d’esquerres-, que alhora serveix per enfrontar internament el catalanisme-independentisme. I se’n surten.
I finalment, TV3 i Catalunya Ràdio. Probablement, l’única estructura pròpia d’un estat que encara segueix dempeus i forta, amb rècords d’audiència i fent la feina que correspon a un mitjà de comunicació públic nacional. Els seus professionals serveixen eficaçment i amb professionalitat, suportant constants atacs de l’espanyolisme i també de sectors de l’independentisme incapaços de veure un pam més enllà de les sigles del seu partit.
Així les coses, l’independentisme sembla observar des de la barrera com pilars fonamentals de la construcció nacional del país que diuen defensar trontollen. No actuen perquè, probablement, confien que serà un huracà més que ja passarà. Però el cert és que si aquests pilars sobreviuen no és pas per l’acció política als despatxos sinó per la resistència a peu de carrer. De fet, són els ciutadans els últims soldats de l’autogovern.
