El Tribunal Suprem assesta un cop a la immersió lingüística a les escoles catalanes, avisaven els titulars aquest dimarts a la tarda, davant la inadmissió a tràmit d’un recurs de la Generalitat contra una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). La Plataforma per la Llengua s’avança amb la denúncia sobre una sentència imminent que posarà fi a un tret de l’ensenyament a Catalunya defensat per la majoria de forces polítiques. La decisió judicial, però, passa per damunt d’un consens polític i social, marca territori i aconsegueix allò que la diputada del PP Cayetana Álvarez de Toledo descriuria com la necessitat de “recuperar la presencia del Estado en Cataluña“. Els dos tribunals —units en el mateix esperit— se superposen a la pròpia llei catalana, establint un canvi de funcionament que, a més a més, no es correspon amb una demanda popular: no es compten per milers les famílies que al llarg dels darrers anys han iniciat batalla per aquesta qüestió.
La nova polèmica al voltant de la llengua hauria de servir al mateix temps per qüestionar si la immersió lingüística és suficient i plantejar que preservar el català hauria de suposar anar encara més enllà. El model de immersió lingüística, si bé conserva el català en l’entorn escolar, no ha estat suficient per aturar el retrocés de l’ús de la llengua entre els joves, com han posat en evidència les darreres estadístiques. Val a dir que la immersió lingüística no ha estat un model per arraconar el castellà, llengua que coneixen totes les persones escolaritzades en aquest país. En canvi, seria molt més fàcil trobar persones escolaritzades a Catalunya que no s’hi expressen mai pel simple fet que mai han sentit que fos necessària. La immersió ni tan sols ha servit per convertir el català en llengua vehicular als patis d’escola, cosa que posa en evidència que el castellà no ha estat mai una llengua perseguida. Que una llengua s’usi va més enllà del fet que una llei ho marqui.
La guerra sobre el castellà a les escoles catalanes és ideològica, no té res a veure ni amb l’ensenyament ni amb la comunicació. El projecte de la imposició del castellà a les escoles catalanes és la voluntat d’escorar l’idioma minoritzat, que ha demostrat que ni tan sols sent vehicular a les escoles obté la capacitat per fer-se una llengua d’ús quotidià per a la majoria de la població. Agradi o no aquesta és una evidència i la culpabilitat de la situació cal trobar-la en el conjunt de la societat que permet que s’aprovin lleis que després no es fan complir.
