En un context polític ple d’incerteses, tots els estudis d’opinió coincideixen a donar per segur un notable increment del suport electoral a Vox. Però, més enllà d’això, ha quedat instal·lada com a estratègia segura i indiscutida la confluència de PP i Vox en totes les institucions on això vagi essent possible, inclòs, naturalment, el govern de l’Estat. Vox, per tant, ja forma part -ara mateix- de l’alternança del règim del 78.
A diferència de les diverses formacions ultres d’Europa, Vox no ve de la perifèria del sistema. Vox és el sindicat de l’Estat. Són els policies de Jusapol, el búnquer de l’alta magistratura, els militars, el vèrtex del funcionariat, la monarquia… Vox no es nodreix dels obrers lumpenitzats, ni de l’atur de barriada, ni tampoc de la competència per la cobertura social entre autòctons i immigrants. Vox és l’Estat espanyol autoreferencial, l’autoritarisme i la impunitat que connecta amb la conversió de Falange en un ministeri, tot just acabada la Guerra Civil.
D’aquí la fúria espanyola contra la societat catalana, tolerada pels polítics però encomanada a uns funcionaris que militen en aquest nacionalisme d’Estat. I d’aquí, també, l’autarquia judicial de Marchena-Llarena, incapaç de deixar d’envestir contra el sistema judicial europeu.
Vox és la cara veritable de l’Estat espanyol, que ja no dissimula. La taula de negociació només existirà el dia que s’hi asseguin ells.
