Dona molt la mesura de consolidació de la democràcia espanyola el fet que ben entrada la segona dècada del segle XXI persisteixi l’anomenat “problema militar” que va marcar tràgicament el final del segle XVIII i, sencers, els segles XIX i XX. Els militars espanyols estan acostumats, des de sempre, a fer pressió política per la via de l’amenaça, del soroll de sabres. En aquest sentit, la sèrie de cartes de militars retirats a Felip VI tenen totes les característiques dels pronunciamientos que van marcar la història contemporànea de l’Estat espanyol, fins el punt que els xats digitals on s’han debatut parlen explícitament d’afusellaments amb un llenguatge violent típicament falangista.
Aquestes accions tan visibles estan pensades per intimidar els governs successius, però també per donar una excusa fàctica per aturar qualsevol decisió que ells puguin interpretar com una cessió intolerable als enemics de l’Espanya eterna. En aquest ambient de sedició verbal de la bona, el PSOE té la justificació perfecta per cobrar-se els vots de la investidura i dels pressupostos sense haver de passar pel peatge dels indults. I el rei espanyol adquireix un nou paper de guardià de l’ortodòxia nacionalista que ve de la dictadura i amara institucions com l’Exèrcit, la policia i els alts tribunals.
La irrupció de Vox com a tercera força parlamentària i el combat ideològic contra l’independentisme des dels tribunals han propiciat que els militars tinguin la gosadia de tornar a pronunciar-se i recordar que van jurar bandera el 1964, en plena dictadura. I, com sempre, el PSOE estarà ben predisposat a aprofitar-ho.
1 
