Una treballadora d’un mercat comença la conversa per atendre’m en castellà però canvia d’idioma quan m’hi adreço en català. Parla amb dificultats, demana confirmació per saber si tria bé les paraules i m’explica que és de Veneçuela, que fa dos anys que és aquí i que està fent un curs de català. Se’m queixa que molt poca gent li parla en català i que necessita, almenys, sentir-lo per poder progressar. Té raó: els parlants de català hem fent tantes renúncies que estem privant els nouvinguts de l’oportunitat d’aprendre la llengua en el dia a dia, cosa que no els passaria en un país normal, on tindrien immersió a totes hores i en tots els espais públics.
Em sap greu no haver gravat l’escena perquè la pogués veure Salvador Illa, que aquest cap de setmana s’ha enfonsat un centímetre més en el fang espès que alimenten el PP, Cs, Vox i totes les entitats proactives contra la immersió lingüística a les escoles, una peça essencial de l’intent etern i mai reeixit de normalitzar l’ús social del català. Normalitzar no vol dir que sigui llengua única, sinó que deixi de ser una llengua en retrocés. Per això el PSC hauria de plantejar-se si realment el seu líder ha de dir en actes públics que la immersió –una tècnica pedagògica que el seu partit havia defensat– és tractar el castellà “com una llengua estrangera” i que oferir una assignatura més en castellà “no posa en risc” el català com a llengua vehicular, quan les dades indiquen que està deixant de ser-ho ja abans de l’aplicació de la famosa sentència del 25%.
Els discurs del primer secretari del PSC pretenia reclamar que el Govern acati la resolució del TSJC sense dir-ho del tot obertament. Illa té un problema: la sentència amb la qual flirteja és la resposta a un recurs que va presentar el govern espanyol. Va ser en època del PP. Però ara, mala sort per a ells, el PSOE és qui governa i qui hauria de demanar l’execució de la decisió judicial. Els socialistes no volen fer aquest pas. El que volen és que el govern independentista de la Generalitat, per iniciativa pròpia, acati una sentència amb la qual discrepa frontalment. Així el PSOE no s’ha de mullar. I el PSC pot continuar fent veure que la realitat social és diferent del que qualsevol pot comprovar cada dia, en un mercat, al metro, en un bar i als patis de les escoles.
