El nacionalisme espanyol continua aprofundint la seva evolució aïllacionista. Al marge de la destrossa que signifiquen les successives derrotes judicials en la persecució de l’exili català, la fossilització de la festa nacional espanyola està tenint un cost molt important en termes de prestigi internacional. En un moment en què la tendència universal -del Vaticà fins a la Casa Blanca, passant per Mèxic- és reconèixer el patiment dels pobles originaris, Espanya es nega rotundament a modificar la seva exhibició anual de militarisme, colonialisme i racisme de cada 12 d’octubre. La ‘Marca Espanya’ s’ennegreix amb la llegenda.
Aquest ultranacionalisme es falca, històricament, en el combat i la violència. D’aquí el mite dels Reis Catòlics, de qui es glorifica que derrotessin l’últim vestigi d’Al Andalus i, a més, iniciessin la conquesta de gran part del continent americà. Guerra contra l’infidel àrab i assalt i sotmetiment contra els pobles americans. L’espasa, la creu i la llengua castellana.
L’essència arcaica de l’expressió nacionalista espanyola impedeix a l’Estat que pugui evolucionar en el mateix sentit que ho fan els missatges reparadors de Joe Biden, el Papa Francesc o el president López Obrador. Per això Aznar recorre a l’etnicisme quan esmenta els cognoms del president mexicà, incapaç d’assumir que un descendent d’espanyols pugui reconèixer els crims i l’esclavitud que va patir la gent del seu país. La força i la raça. Falange, senzillament.
